El llegat del cigne negre a la pantalla

Jennifer Jones mai va ser una bona actriu però sí una de les estrelles més brillants del firmament de Hollywood. Que el productor David O. Selznick en fos el seu Pigmalió i, més tard, el seu marit, hi va ajudar. Va ser gràcies a ella, de retruc, també s’ha de dir, que Truman Capote va contactar professionalment per primera vegada amb la poderosa indústria del cinema quan l’amo i senyor de la 20th Century Fox va requerir els serveis d’aquell aleshores jove escriptor de 29 anys que tenia com a crèdit ser l’autor d’un grapat de contes i dues novel·les i haver realitzat un musical per a Broadway amb més èxit de crítica que de públic. El van contractar com a guionista de Stazione Termini, que dirigiria el reconegut director de cinema neorealista Vittorio De Sica. De fet, Capote, que solia passar llargues temporades a Europa –llavors es trobava a Roma amb la seva parella, l’escriptor Jack Dunphy–, era el millor candidat per suplir d’urgència l’acomiadament d’un altre guionista. La pel·lícula no va ser un èxit, al contrari, però el seu treball va ser elogiat pel productor i la seva relació amb l’actriu va ser prou bona, perquè l’amistat amb el matrimoni Selznick/Jones es va perllongar anys.

No cal anar més lluny: aquell mateix any, el 1953, Capote va tornar a fer-los un favor quan va accedir a col·laborar amb el guió estancat de La burla del diablo (Beat the devil), adaptació de la novel·la de James Helvick en què John Huston dirigia Jennifer Jones i Humphrey Bogart. La pel·lícula tampoc va triomfar a la taquilla, tot i que amb els anys va passar a ser considerada de culte per molts, però, això sí, el rodatge es diu que va ser d’allò més divertit i motiu de safareig, amb Bogart insinuant que a Huston li va encantar jugar amb els més jovenets (es referia a aquell ros amb ulleres que tenia veu de nen i accent del sud).

A partir d’aquí, Capote va anar compaginant l’escriptura amb col·laboracions destacades al setè art. El 1961 va escriure el guió basat en Un altre pas de rosca de Henry James, que es titularia The innocents (aquí la van retitular Suspense), i va dirigir amb convicció Jack Clayton. Aquell mateix any, es va adaptar al cinema una de les seves obres més cèlebres, Esmorzar a Tiffany’s, escrita cinc anys abans, dirigida per Blake Edwards i amb Audrey Hepburn com a protagonista. Aquesta sí que va gaudir d’un gran èxit, tant de crítica com de públic. Tanmateix, com a bon perepunyetes que era i malgrat que admirava l’actriu, no se’n va estar de dir que el paper de Holly Golightly hauria estat més adequat per a Marilyn Monroe, la seva eterna amiga.

La televisió, aquella germana petita del cinema que anava creixent a mesura que es feia cada vegada més present a la vida i a les llars dels nord-americans, també va saber aprofitar l’aura d’aquell periodista i escriptor mediàtic, i l’any 1966 es va emetre un documental realitzat pels germans Maysles, With Love from Truman, en què a través d’una llarga entrevista explicava el procés d’escriptura d’A sang freda (In cold blood). El llibre, un best seller i una fita literària que narra el brutal assassinat dels quatre membres d’una família de Kansas (recordem-ho, escrita en bona part a Palamós), va marcar el gènere del true crime i encara va guanyar més ressò amb la pel·lícula, estrenada tan sols un any després, amb direcció i guió de Richard Brooks.

El carisma, la popularitat i, per què no, la polèmica que l’envoltaven, no podien passar desapercebuts per a la maquinària de Hollywood, i Columbia Pictures va proposar-li ser un dels protagonistes d’un repartiment coral encapçalat per Alec Guinness, David Niven, Peter Sellers i Maggie Smith, a la comèdia Un cadáver a los postres (Murder by death, 1976), en què interpretava un milionari excèntric que convida a un castell els cinc detectius més importants de la història per resoldre un assassinat que tindrà lloc a la matinada. Encara que males llengües deien que anava borratxo com una sopa en el rodatge, l’actuació de Capote va rebre la nominació als Globus d’Or com a actor revelació. A Annie Hall (1977) apareix en un cameo fent d’ell mateix, no sabem si amb una copa de més.