Amb l’amiga Harper Lee a la Costa Brava
Que Truman Capote passés tres estius a Palamós no m’emociona tant com el fet que, en un d’ells, hi convidés la seva amiga Harper Lee. Hi deu pesar l’amor incondicional que m’ha inspirat sempre Matar un rossinyol, l’obra amb què aquella escriptora menuda d’Alabama va guanyar el Pulitzer el 1961, però més encara que Carme Viu, la minyona de Robert Ruark, un altre escriptor nord-americà, avui oblidadíssim, que va tenir casa des de 1953 a la Costa Brava, al paratge d’es Monestrí de Sant Antoni de Calonge, m’expliqués com n’era de modesta i dolça, i també generosa: va regalar-li un dels seus jerseis d’angora. En alguna altra entrevista, diria que no era un jersei, sinó dos vestits que Harper Lee s’havia oblidat de recollir a la bugaderia de Palamós i que Capote va acabar oferint a la jove cambrera. No té cap importància, quina peça de roba era, i crec que l’antiga minyona també ho sabia mentre em comentava com de fàcil havia estat atendre aquells dos americans que la tractaven amb respecte i reconeixement, enfront de l’altivesa capriciosa de les estrelles de Hollywood que solien freqüentar la casa de Ruark.
Els dos escriptors s’estimaven més aviat poc: a l’amfitrió, vividor i faldiller, l’incomodava l’homosexualitat de Capote, i aquest sentia per aquell compatriota “horrible” autèntica aversió. Va ser Carme Viu qui em va explicar per primera vegada l’anècdota segons la qual Ruark, que es vantava de teclejar a màquina a gran velocitat, va voler humiliar Capote, que encara escrivia parsimoniosament a mà, informant-lo que en un sol dia havia enllestit un capítol de cinc mil paraules, a la qual cosa el seu convidat va respondre-li que ell només n’havia escrit una, “però és la bona”. Sigui certa o no l’anècdota, el temps l’ha corroborada: mentre va ser a la Costa Brava, Capote va escriure una de les seves obres mestres, A sang freda, mentre que Ruark, tot i la seva endimoniada destresa al teclat, només va arribar a ser considerat un imitador, i més aviat dolent, d’Ernest Hemingway. El cas és, però, que va ser aquest novel·lista menor (però un dels periodistes més ben pagats de l’època als Estats Units) qui va animar Capote a venir a la Costa Brava perquè hi trobés la tranquil·litat que buscava per enllestir A sang freda. No va arribar a allotjar-se a la casa d’es Monestrí excepte per acudir a algun dels sopars i les festes que Ruark hi organitzava dia sí, dia també, però va estar-s’hi ben a prop. Entre 1960 i 1962 va fer tres estades a la costa empordanesa, sempre amb la seva parella, Jack Dunphy, i hostatjat successivament a l’hotel Trias, al carrer de la Catifa a Palamós, a la casa Az-Zahara del comtat de Sant Jordi, de nou a la casa de la Catifa, a la residència del secretari de Ruark a Calonge, i, finalment, l’estiu de 1962, al solitari xalet que els Woevodsky s’havien fet construir dalt d’un penya-segat a cala Sanià i que aleshores era del marquès d’Amurrio. Li agradava el mar, d’una aigua “tan clara i blava com l’ull d’una sirena”, i l’aïllament en què podia treballar (en la seva correspondència, parla de “vida monàstica”), però apreciava molt poc els costums del país i la Costa Brava en particular, l’únic mèrit de la qual era que estava “apartada dels circuits de moda”. Tot i això, va ser aquí on, segons el seu biògraf, va adonar-se que la crònica del crim de la família Clutter a Kansas havia de tenir l’ambició d’una tragèdia grega. La finca Sanià, avui propietat de la família Ferrer-Salat, que l’ha adaptada com a residència d’escriptors de la Fundació Finestres, és l’únic que va entusiasmar Capote. Si algú vol seguir-li les passes per Palamós, que llegeixi la crònica de Leila Guerriero La dificultad del fantasma, fruit de la seva estada a la mateixa casa davant del mar, que acaba de publicar-li Anagrama.