Albert Serra guanya apostant per Sant Sebastià

Entre les pel·lícules programades en la secció oficial del festival de Sant Sebastià, semblava força indiscutible que la potència de les imatges (i dels sons) de Tardes de soledad fa que s’imposi per sobre de totes les altres. Però hi havia el dubte que el fet d’abordar una pràctica absolutament discutible, en relació amb el maltractament animal que comporta, impedís que el film d’Albert Serra fos recompensat amb la Petxina d’Or. No ha va ser així. Va transcendir que pràcticament no hi va haver discussió entre els membres del jurat, presidit per la donostiarra Jaoine Camborda, que en l’edició de l’any passat va guanyar el premi a la millor pel·lícula amb O corno. Serra creu que s’ha reconegut que, al capdavall, el tema no importa, sinó la forma: “Valoro molt el premi, perquè és una aposta radical a favor d’una recerca formal que aporta un documental diferent.” El cineasta, a qui li agrada apostar i arriscar-se, considera que no va equivocar-se en escollir Sant Sebastià per presentar-hi el film, després d’estrenar quasi tots els seus anteriors en diverses seccions del festival de Canes: “No hi havia concursat mai. Però, assumint que podia resultar-hi polèmic sense que això em preocupés, em va semblar lògic fer-ho en aquesta ocasió. En tot cas, com que en el film hi ha un punt de vista antropològic, ja s’hi han interessat altres festivals, començant pel de Nova York, en què es projectarà la setmana vinent.”

Què s’hi veu a les imatges de Tardes de soledad, que, amb unes càmeres situades a llarga distància amb un objectiu que fa possible una experiència immersiva, mostra el toreig amb una proximitat mai vista? Potser allò que s’hi vol veure. És cert que Serra reconeix una certa fascinació per la plàstica de la tauromàquia, però la pel·lícula comença amb un toro al camp que sembla mirar, fent-ho a la càmera, els espectadors ignorant la tortura que patirà en una plaça de toros. En l’escena següent, apareix el torero (el peruà Andrés Roca Rey, filmat en diverses corridas) amb el traje de luces tacat de sang després de matar un toro. Serra afirma que ha volgut mostrar amb honestedat una realitat sense jutjar-la. Sí que hi ha espectadors que hi veuen la bellesa del toreig, la valentia del torero i no se sap quina mena de mística ritual. D’altres hi veiem més que mai allò que els plans generals televisius amaguen: el patiment dels toros (fins les seves llàgrimes) i el fet que la més gran solitud a la plaça és la d’ells. Tot això, és cert, amb una composició pictòrica que té l’extraordinària fotografia d’Artur Tort, també muntador del film junt amb Serra. Com també són extraordinaris el so (que enregistra tota mena d’esbufecs i els comentaris de la quadrilla del torero), coordinat per Jordi Ribas, i el treball musical de Marc Verdaguer.

El cineasta austríac Ulrich Seidl, l’escriptora argentina Laila Guerreiro, l’actor nord-americà Fran Kranz, el director grec Christos Nikou i la productora francesa Carole Scotta completaven el jurat, que va distingir amb el premi especial les actrius de The Last Showgirl, pel·lícula de Gia Coppola (neta de Francis Ford i neboda de Sofia) que recupera Pamela Anderson per relatar, com si l’actriu s’hi emmirallés, l’ocàs d’una ballarina d’un espectacle eròtic de Las Vegas.

El jurat també va reconèixer Quand vient l’automne, una comèdia negra d’un François Ozon que sembla inspirat per Claude Chabrol, pel guió (certament hàbil) i per la interpretació que Pierre Lotin (com a actor secundari i, en tot cas, magnífic) fa d’un jove que, després d’un temps a la presó, aprofita una oportunitat per refer la vida.

Potser les dues actrius protagonistes (les veteranes Hélène Vincent i Josiane Balasko) d’aquest film d’Ozon haurien merescut compartir el guardó a la interpretació principal (el festival no fa distinció de gènere em els premis als actors i actrius), però el jurat el va atorgar a Patricia López Arnaiz per com, a Los destellos de Pilar Palomero, encarna una dona que acompanya el seu exmarit quan aquest afronta una malaltia terminal.

En canvi, va concedir ex aequo el premi a dos treballs de direcció molt diferents entre si: al debutant Pedro Martín-Calero en un interessant film de terror, El llanto, i a la portuguesa Laura Carreira, que, a On Falling, reflecteix amb rigor i veritat l’explotació laboral.