El periple d’una exposició frustrada al MNAC

Patrimoni nacional és el títol d’una exposició temporal fallida. “La idea era molt senzilla: obrir al públic les sales del dipòsit judicial del MNAC”, explica l’artista Núria Güell (Vidreres, 1981). Els visitants haguessin entrat en una dimensió desconeguda del museu que, per ordre d’un jutge, està obligat a guardar obres d’art amb què s’han perpetrat delictes de naturalesa diversa: robatoris, contrabans, estafes, falsificacions, deutes al fisc... Són custòdies temporals mentre els litigis estan en procés, però durant el temps que s’estan al museu, aquestes obres formen part del seu patrimoni, encara que no les ensenyi perquè estan ocultes a les reserves. “M’interessava mostrar el revers del relat humanista del patrimoni”, diu Güell. Aquell que no encaixa en eslògans del tipus l’art ens fa millors persones. Perquè l’art també pot treure el pitjor de les persones. Als dipòsits judicials dels museus, n’hi ha una fauna ben variada.

Bregada en trepitjar ulls de poll, Güell va estar treballant-hi durant gairebé dos anys des de que va rebre la invitació de Montse Badia, la comissària de Guèisers, un programa propulsat pel propi MNAC amb un encàrrec clar: donar la màxima llibertat als artistes contemporanis perquè facin recerca i creïn projectes que desvelin aspectes ocults de les obres de la institució artística de capçalera del país. Sobre el paper sona bé.

Els dipòsits judicials dels museus són un submón misteriós, i només de tant en tant salta algun cas als mitjans de comunicació, sobretot si afecta un personatge famós. El del saquejador del Palau de la Música Fèlix Millet, del qual el 2012 van entrar al MNAC dues pintures, de Casas i de Nonell, que li havien embargat (i fins no fa tant encara hi eren, al museu). I el de Julio Muñoz Ramonet, o millor dit el de les seves filles entestades en retenir la col·lecció que el seu pare va llegar a Barcelona. El 2017 van baixar del burro i van lliurar dos quadres, un Goya i un Greco, que aquests sí que des de llavors, amb el permís dels tribunals, s’exposen al MNAC.

I és precisament aquest Goya la imatge del cartell que va dissenyar Güell per a l’exposició que al final no va poder ser. Però tot el que va succeir durant els gairebé dos anys de preparació de la mostra no va ser feina en va. Sigui dit de passada, un desastre econòmic per a ella, perquè el pressupost era de 2.250 euros, comptant honoraris i producció. “Les suspicàcies que va generar des del principi i tots els entrebancs que sorgien van anar dotant de sentit el projecte: quina imatge volen donar del patrimoni?”, reflexiona Güell, que va reconvertir l’exposició en una conferència. Aquesta presentació la va fer el juny passat. Davant del Goya de l’antiga col·lecció de Muñoz Ramonet, l’artista va explicar fil per randa el llarg periple de Patrimoni nacional.

El que més ha invertit és temps en reunions. Potser a la vora d’una quinzena i amb gairebé tots els departaments de la casa, amb insistència i persistència el de seguretat i el jurídic per acotar què podia fer i què no. “Els projectes són preguntes que et passen pel cos. I jo el que faig és portar la pregunta fins al final. La resposta és on m’ha portat. No tenia una idea preconcebuda. Mai vull que el resultat sigui el que jo ja sé que vull que sigui”, sosté Güell, per a la qual la negociació sempre forma part de la metodologia del seu treball.

Però no hi va haver manera de concretar. “I tot eren pegues. El títol de l’exposició no els hi agradava; volien que es digués Entropia. Tampoc els feia el pes el cartell; em van dir que l’havia de canviar pel tema de drets, cosa que no és veritat perquè Goya és de domini públic.” I el que més frenava la seva recerca: no li facilitaven la llista d’obres que en aquell moment es trobaven al dipòsit judicial. Va caçar al vol alguns casos del passat. Per exemple el d’un jutge que va enviar al MNAC uns 40 quadres de Kandinski perquè els experts del museu esbrinessin si eren falsos o autèntics. “No hi ha cap informe i no vaig poder anar més enllà.”

Artista i museu van arribar a pactar les condicions de l’exposició. Duraria un sol dia i amb un aforament limitat per a quinze persones. I de cap de les maneres es podrien desembalar les obres. Güell s’adaptava a tot. “El problema era que continuava sense tenir informació de les obres.” Finalment, el que no li proporcionaven des de dins ho va haver de buscar a fora. I va trobar tres bons aliats: el veterà periodista Santiago Tarín, un agent de la brigada de patrimoni històric de la Policia Nacional i un detectiu privat que va resultar ser “amic íntim d’Erik el Belga”, el cèlebre lladre i falsificador d’obres d’art.

Güell ja s’imaginava el detectiu, que en sabia un niu, fent la visita guiada de l’exposició. Però, vaja, que la idea tampoc va ser ben rebuda al MNAC. Fins que l’artista ja en va tenir prou i va decidir transformar la investigació en un decàleg de motius pels quals una obra pot passar al dipòsit judicial d’un museu (es pot llegir a la seva web ) i en la conferència del juny passat ( enregistrada en línia ), en què a més de narrar el maleït procés per fer l’exposició desvela experiències al·lucinants que no hauria viscut si tot hagués anat sobre rodes, i que també han acabat nodrint Patrimoni nacional.

Les del detectiu són imperdibles. “Em va proposar un pla: entrar al palau d’una família catalana molt poderosa que, segons les seves indagacions, és ple d’obres romàniques i gòtiques robades per encàrrec. Jo havia de fer el paper d’artista interessada en la col·lecció però en realitat seria una agent infiltrada del cos de la policia nacional. Li vaig dir que m’ho havia de pensar perquè soc mare d’un nen de cinc anys...” Llavors no va gosar, però qui ho sap si més endavant!

Sigui com sigui, per al detectiu tampoc va ser una mala aventura col·laborar amb Güell. Si més no li va acabar regalant un quadre pintat i signat per Erik el Belga. Al cap i a la fi, també és patrimoni.