Construir sobre el fràgil paper

A Un pintor del nostre temps, John Berger afirmava que “dibuixar és conèixer amb la mà”. Berger, que era també dibuixant, va dedicar molts textos a pensar el prodigi pel qual un simple traç en un full en blanc el transforma de dalt a baix, el posa en moviment, en rebat la buidor, hi funda de sobte un microcosmos i hi clava la fletxa del temps, talment com si hagués ficat un peix dins una peixera, diu. Alguna cosa, allà on fins fa un moment no hi havia res, pren vida. Els dibuixos d’arquitecte, incloent-hi els plànols i els alçats de les obres en curs, però també, i potser més i tot, els esbossos de projectes només somiats, les elucubracions visuals al voltant de l’ornament, els apunts campestres o arqueològics, i fins les fabulacions humanes a partir de notes costumistes que són també assajos d’adequació a l’escala i a un determinat ambient social i cultural, no solen tenir una consideració artística “forta”, en el sentit que rarament són tractats com a obres autònomes, sinó a tot estirar com les pedretes d’un procés creatiu i, així i tot, de poca entitat imaginativa. Als arquitectes se’ls pressuposa, injustament, una mentalitat rectilínia, molt a pesar de l’amor a la corba de Gaudí, i en part és inevitable: si dibuixen un edifici, procuren que s’aguanti, més encara si confien rebre l’encàrrec d’aixecar-lo en terra ferma i no només sobre el paper. Si dissenyen una façana, uns mobles, un paviment, posen atenció a la factualitat de la cosa, a les seves possibilitats de concreció: que una porta compleixi la missió d’obrir-se i tancar-se, per exemple, o que una cadira, per més exuberant que sigui, resisteixi el pes d’un cos, a diferència de l’artista “fort” (és una manera d’entendre’ns), que pot, si vol, saltar-se tota mena de càlculs i pintar una quimera o fer veure que un filferro és un cos humà i aconseguir, a més a més, que l’un i l’altre arribin a commoure. L’arquitecte no té, en general, aquesta dispensa: ha de firmar un contracte amb la realitat, encara que tingui noms tan poc inspiradors com ara client, mestre d’obres o llei del sòl. Però fins i tot en aquests casos, “dibuixar és conèixer amb la mà”, com deia Berger, i Rafael Masó (1880-1935), que des de Girona va haver de batallar amb tantes obres inconcluses, fracassades o adulterades pels requeriments clientelars, no va deixar de creure en el poder transformador d’un simple llapis obrint-se pas en un full en blanc.

Masó. Dibuixos, que reuneix fins al 3 de novembre a la Fundació Rafael Masó de Girona una selecció dels “cents millors dibuixos” de l’arquitecte noucentista, escollits d’entre els prop de cinc mil que se’n conserven en col·leccions tant públiques com privades, és una exposició modèlica: poques vegades un centenar d’obres en un espai tan recollit (la Casa Masó és una deliciosa bombonera) es fan admirar amb tanta lleugeresa tot i abraçar un ampli període que va des de 1904, quan Masó encara era un estudiant d’arquitectura, fins als plànols que va signar poc abans de morir, el 1935. Hi ha la delineació i la fantasia, hi ha la descoberta del paisatge i també de l’ofici; hi ha la provatura indecisa i, al mateix temps, l’afirmació d’una estètica ja sòlida i raonada, i hi ha sobretot la devoció per acompanyar amb tot el cos i el pensament la mà mentre treballa, minuciosament, posant aquí i allà una nota de color joiosa (el cel, els núvols, la cresta d’un gall), alguns detalls d’un verisme intempestiu, com ara les rajoletes d’un pany de paret perfilades d’una en una, una planta enfiladissa verdejant a l’angle d’una façana o una parella d’enamorats que passa, diminuta, quasi imperceptible, per davant d’un edifici encara inexistent, i sempre, sempre, aquesta obsessió per fer-se entendre, omplint cada esbós, cada projecte, d’indicacions per a si mateix o els seus col·laboradors, amb una cal·ligrafia pulcríssima que és com un altre dibuix.

Jordi Falgàs, director de la Fundació Masó i comissari de l’exposició, sosté que els dibuixos són un “veritable mirall del personatge pluridisciplinari que va arribar a ser” i fa notar la seguretat amb què defensava els seus projectes: “Encara no tenia ni vint anys, i ja sabia exactament com volia aquella rajola, aquell voladís, aquell efecte de llum sobre la pedra.” Se n’ha adonat gràcies als dibuixos i a aquestes instruccions tan precises destinades als artesans, manobres i proveïdors sobre el color, els materials, les mides, fins i tot sobre els entrebancs que presumiblement haurien de vèncer, com si ell ja hagués estat allà, com si en certa manera, un cop passada del pensament al paper, l’obra hagués tingut una existència prèvia que la realització no fes sinó confirmar, per segona vegada. Amb aquest temperament meticulós, Masó es va aplicar, no només a la planificació d’edificis de nova construcció o a la reforma de casals històrics, sinó també a la il·lustració de rètols, fullets de mà, targetes i cartells; al disseny d’estampats tèxtils, que anaven des de la roba que portava la seva dona, Esperança Bru, fins a les banderoles d’entitats culturals i devotes; a la decoració de vitralls i elements de ceràmica que inseria en els seus projectes arquitectònics; a la concepció de mobles inspirats en els moderns corrents anglesos i alemanys; als treballs de forja de tanques i llums de sostre que retien culte al passat medieval. De cada un d’aquests objectes i detalls, va existir algun dibuix previ, un pensament visual. A l’exposició, n’hi ha una tria significativa en què Jordi Falgàs ha donat prioritat a alguns dels menys coneguts i fins i tot d’inèdits que permeten resseguir totes les facetes de l’arquitecte i la seva evolució artística, que passa de l’atracció juvenil pel modernisme (i la inevitable fascinació gaudiniana), a la plena adscripció al noucentisme a la llum de la modernitat europea, sense deixar mai de banda l’interès, diria que més emotiu que arqueològic, per la tradició vernacla.

Més que l’oportunitat de contemplar els dibuixos que donarien lloc a alguns dels seus edificis més inspirats, que continuen enlluernant per la seva cura, delicadesa i precisió els arquitectes d’avui, com han constatat els professionals convidats al cicle de converses paral·lel a l’exposició, amb projectes com ara els de la Farinera Teixidor, La Punxa, la mateixa Casa Masó, la Casa Masramon d’Olot, la Casa Casas de Sant Feliu de Guíxols, la biblioteca de Palafrugell o els xalets de la urbanització de s’Agaró, commou descobrir la sensibilitat de Masó en cada esbós, per petit que fos, com en els seus apunts de flors de marge (la mimosa, la fúcsia, el raïm de moro, els “aucellets de l’abril”) amb què entretenia les passejades fins a la vall de Sant Daniel o a Domeny, on vivia la seva promesa, o en el desplegament d’audàcia que va posar en el disseny del tinter per a Francesc Cambó que li havien encomanat les Joventuts Catalanistes el 1909, o el candor amb què copiava miniatures del Beatus de Girona, els pinacles de la Sagrada Família, les eines i la indumentària dels pagesos de Mallorca (arran d’una estada el 1905), o el perfil d’una fada somiosa que acabarà fonent-se amb el rostre d’Esperança Bru.