Cristall

El reflex d’un cristall mai és clar. Com els records entre els amics, mai coincideix del tot. Gonzalo Cunill sedueix en aquest joc de donar veu, alhora, a tres personatges en una mena de conte preciós i tràgic que defineix el títol enigmàtic. Acompanyat d’una cristalleria en suspensió, Jan Lauwers (artista inquiet que visita intermitentment Catalunya i que també és còmplice de Nao Albet) ha escrit aquest text d’un cert aire tràgicament optimista. Cunill i Lauwers han equipat un dispositiu prisma que permet reaccionar a la llum en diferents plànols i servir diferents reflexos, en funció del que demana l’ànima de l’espectador. És un conte explicat en directe, aparentment, despullat de tot, però que es guarda les sorpreses que es disparen quan es percep que pot caure l’atenció. Els tres rols els permeten aportar mirades complexes, sovint imatges lúcides que travessen l’escena com un llampec (“La política no és la veritat, sinó la quantitat de reconeixement que es pot acumular dels altres”).

L’amistat fidel de tres amics es forja en la diferent manera d’entendre el món. I, sobretot, en la capacitat d’empatitzar amb l’altre i discutir-hi sense arribar a les mans (si no és precís). Álex és un pensador pessimista, amargat, que viu sota el jou d’un homicidi proper traumàtic. Gonzalo és un àngel, una mena d’ésser que actua en positiu, li agrada riure i veure sempre arreu el vessant possibilista de les situacions. Christine, finalment, hi posa la calma per prendre les decisions el més encertadament possible. És una relació abocada al trencament, però que ells, màgicament, mantenen en peu, fins després de morts. Potser patina, en aquesta posada en escena, la incorporació del públic, una mica forçada, per ser l’estrena. És molt probable que el joc de persuasió sigui més orgànic en les funcions de temporada.

Les frases curtes i precises són com el tall d’un vidre. En l’equilibri inestable hi ha la metàfora del perill d’una reacció que podria ser considerada tòxica. Però que tots tres protagonistes saben mantenir amb una tensa estima, i saber que la soledat prima en la relació entre iguals. El desassossec del rellotge imparable només es pot salvar ballant.