Mestretitisme i futbol

Podríem començar preguntant quins valors transmet el futbol. Veient els resultats, diria que, en primer lloc, l’odi a l’altre, la dominació per la violència. És massa fàcil inferir que si una certa gestió pública s’entesta a posar el futbol a primera línia de les prioritats mediàtiques, és perquè a dins la clepsa no els cap gaire cosa més –en algun cas sembla possible–; fa més aviat la pinta que troben que les masses entretingudes en un Barça-Madrid tenen menys temps per pensar en qüestions més inquietants, més incòmodes i problemàtiques. Promoure el pensament no ajuda que et votin.

No val la pena furgar en el fangar dels instints primaris; prou que els exalta la premsa sense escrúpols, dedicada a llançar carnassa a les feres. Els sentiments de col·lectivitat són efímers i primaris, i en qualsevol moment els esclafa la mala llet, la brutalitat, la violència irracional i sense guany. Hooligans, tifosi, o com se’n vulgui dir, són ramats de bèsties assilvestrades.

Potser serà més constructiu preguntar-se per què el futbol no edifica una comunitat. La resposta no és gaire més complexa: perquè els veïns tenen exactament el mateix. Perquè les diferències caracteritzadores només són un nom i els colors de les samarretes, i aquests són uns elements distintius per a criatures de cinc anys, perquè això no edifica cap sistema identitari ni construeix cap conjunt de valors col·lectius, que són els elements bàsics identificadors d’una congregació.

I què ho fa, tot això? Si fem un cop d’ull a la Història –amb majúscula, que vol dir en general, que vol dir la institució intel·lectual que ens explica d’on venim i, per tant, qui som–, trobem un ampli repertori no tant de les coses que articulen una societat, sinó de maneres d’explicar-ho i de valors destacats. Què té l’actualitat de diferent d’altres èpoques? Entre altres coses, la generalització de la caiguda de les màscares, que en altres temps era anecdòtica i ara s’està estenent. Els discursos il·lusionats sobre el futur ja només els practiquen els venedors i els polítics sense escrúpols, i només se’ls creuen els qui han decidit passar pel món com una maleta, o ni tan sols se’ls ha acudit el contrari.

Què s’hi pot fer, a més de situar la droga del futbol en un lloc on almenys siguem conscients d’on és i on més ens porta? Aquest cronista no té una bola de vidre, ni es considera autoritzat per donar lliçons a ningú. Rere les millors lliçons moralitzants sempre amenaça la tara més o menys dissimulada de voler-se posar damunt dels altres. Què pot dir un pobre poeta en el camí de la senectut? Quina visió del món té dret a mostrar? L’altre dia sortien a la tele els discursos dels guanyadors de la Nit de Santa Llúcia, i sentint el de Blanca Llum Vidal, guanyadora d’un segur que molt merescut premi Carles Riba, no vaig poder evitar imaginar-me l’efecte que hauria fet tan sols vint anys enrere. Li haurien preguntat si es trobava bé, o qui sap què. Els assistents la van aplaudir sense signes d’estranyesa.

On són les neus del temps en què els poetes eren els oracles de la comunitat? No ho dic per mi, en absolut; arribat el cas, se m’escaparia el riure força aviat. Què poden fer els pobres descendents d’Homer, Llull i Shakespeare, a més d’escriure bé? En les lletres locals, fer bona lletra sembla que s’ha enquistat com a primer i principal criteri de valor. No som capaços de superar-ho?

A això que els mestretites en diuen “escriure bé”, no hi veig més sentit que per educar les criatures o per alfabetitzar. Per als músics, saber música; per als pintors, saber dibuixar; per als poetes, saber-se expressar comprensiblement amb frases. I aquí s’acaba aquesta part del viatge. És clar que es pot compondre música com els Strauss dels valsos, fer paisatges com l’Urgell o escriure com la Rodoreda –autors molt dignes, d’altra banda–, però si no es tracta de sofisticadíssimes revisions criticosatíriques, l’aposta no té cap interès.

He començat posant en dubte les virtuts cohesionadores del futbol, i ara veig que acabo posant en entredit les dels poetes. Una societat que menysprea el seu humus cultural no té cap futur en un món d’ofertes tan múltiples, i amb una falta de criteris que fa que acabi quedant a sobre el qui crida més. Escriure bé és la base. Si en fem l’objectiu i el criteri de valor, no arribarem mai enlloc. És a dir: no avançarem ni un pam més enllà d’on som.