Més cridanera que sorprenent

Des de la seva revelació fulgurant amb La vie d’Adèle, es diu que Adèle Exarchopoulos fa mantenir l’atenció en una pel·lícula mentre ella hi és present a les imatges: el seu rostre, on semblen fer-se visibles totes les emocions, aporta credibilitat com si expressés una veritat que atrapa. Tanmateix, l’actriu no pot fer-ho tot i, posem per cas el que ens ocupa, ella mateixa no sé si omple una pel·lícula de quasi tres hores de durada farcida de truculències i de clixés sobre l’amor boig. Tot i això, Corazones rotos (L’amour ouf) , dirigida pel també actor Gilles Lellouche, arriba avalada amb tretze nominacions als César. Tampoc no és estrany perquè, després d’El comte de Montecristo, és la producció francesa més cara del 2024 i així, doncs, és una aposta forta de la indústria que ja van colar a la secció oficial del darrer festival de Canes.

El títol original del film, basat en una novel·la de Neville Thompson (Jackie Loves Johnser Ok?) i ambientat als darrers anys vuitanta i noranta, remet a una expressió francesa d’argot davant d’alguna cosa sorprenent: “C’est ouf!”. A la vegada, ouf, invertint la posició de la f, juga amb fou. Mentre que el títol dit internacional en anglès (Beating hearts) parla d’uns “cors que bateguen”, el castellà, amb el qual el film es distribueix a l’Estat Espanyol, es refereix a uns “cors trencats”. Els cors que bateguen són els d’una bona noia de classe mitjana (Jackie) i un noi (Clotaire) de classe obrera que, per les males companyies, s’aboca a la delinqüència. Enamorant-se d’adolescents, quan són interpretats respectivament per Mallory Wanecque i Malik Frikah en moments que voregen la cursileria, els seus cors es trenquen quan ell és condemnat a dotze anys de presó i se separen. El seu amor boig, però, els lliga per sempre i, quan ja són encarnats per Exarchopoulos i el també atraient François Civil, és allò que vol mostrar-se. Tot això partint d’un final enganyós al qual, després de relatar-se la història en flash-back, es retorna per donar-hi la volta perquè sí. Hem de suposar que el film vol ser sorprenent i que se’n digui “c’est ouf!”. Però, més cridaner que res, tot sembla (millor) vist: dosis de violència a la Scorsese o a la Tarantino i un component romàntic que, de manera capriciosa, inclou números musicals sense encant.