Una vida dura amb un color blau cel

Vermiglio és un petit poble del Trentino envoltat de muntanyes i valls alpines. Maura Delpero –nascuda l’any 1975 a Bolzano i així, doncs, a la mateixa regió, també anomenada el Tirol del Sud– hi ha rodat una pel·lícula que, focalitzada en una singular família nombrosa, transcorre entre finals i poc després de la II Guerra Mundial. El cas és que la cineasta creu que el nom del poble, tot i que dona títol a la seva pel·lícula, és, per així dir-ho, una equivocació. No hi domina per res el vermelló: un vermell ataronjat. Fent-hi la sensació que el cel és molt a prop, el seu color essencial és el blau cel i per això ho és de les imatges, tan pictòriques sense arribar a ser mai preciosistes, de Vermiglio . Una manera de relacionar el passat amb el present que, a través d’una ficció, l’invoca: uns mateixos cels, un mateix cromatisme, un mateix paisatge que s’hi fa present a la manera de la pintura romàntica (no és per res que Caspar David Friedrich sigui un dels grans referents de la fotografia de Mikhail Krichman) que mostra la petitesa humana davant de la grandesa de la naturalesa. El sublim.

Una singular família nombrosa, doncs, protagonitza coralment Vermiglio: els Graziadel. En un medi rural, el pare, un home en part generós i en part implacable, és un mestre que transmet una cosa fonamental: saber escriure afavoreix expressar i fins comprendre els propis sentiments. A part d’això, compra discs (la música, tot art, com un menjar de l’ànima) mentre que la seva esposa li diu que no té prou patates per alimentar els seus fills. Tots dos tenen raó, totes dues coses són necessàries. Allò que aborda la pel·lícula no és només això. Hi ha molt més i tot conflueix. Al poble hi retorna un desertor de l’exèrcit feixista amb l’ajuda d’un altre soldat fugitiu: un sicilià que, mantenint una relació amorosa amb la filla gran (Lucia, i el seu nom tampoc no és no per res: hi veu o està cega?) dels Graziadel, altera la família d’una manera que no s’ha d’acabar d’explicar. El cas és que aquesta estimable pel·lícula parla dels homes que tornen de la guerra com fantasmes supervivents d’un món de morts. I de l’esdevenir de les dones: d’una mare que és un cos reproductiu a unes filles que, tot i el pes encara de la religió, senten el plaer de la sexualitat i/o el desig de construir la seva vida a través del desig d’estudiar o del que sigui. També hi ha lloc per festes, cançons populars i més coses que poden descobrir en una d’aquelles pel·lícules que, segueix passant, renoven l’amor i la fe en el cinema.