Una antologia per entrar en el món Brossa

“Confesso que les coses simples són les que m’impressionen més”, escrivia Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998) en un dels seus textos, i en un altre lloc, potser com a demostració del que un dia havia dit, organitzava un sonet visual amb quatre números en disposició summament vertical: “4, 4, 3, 3 = 14.” En té de bons, boníssim, com dues fulles de morera enganxades amb un clip, perquè entenguem, per si no l’havíem encara patida, l’absurditat de la burocràcia, i d’altres que fan plorar pel laconisme i la precisió: “Guant. Mà.” A vegades s’inclinava per tocar amb el vers una punta de surrealisme (“Les vides tenen por del fred dels llibres”, “El silenci és l’original, les paraules són la còpia”) o per deixar-nos en xoc davant les evidències, com en el poema visual “Avaria”, consistent en la paraula “Motor” ratllada amb una creu, o a “País”, una pilota de futbol coronada per una pinta flamenca. I encara n’hi ha dels que ens hauríem d’aprendre de cor tots els que anem pel món fent tentines, per mitigar el desassossec amb la irreverència del saltamartí: “Ninot / que porta un / pes a la base i que, / desviat de la seva posició / vertical, es torna a posar / dret. / El poble.”

Són alguns dels escrits i artefactes visuals que l’editorial 3i4 ha reunit a Un viatge a l’inconegut, una antologia de la poesia i la prosa d’aquest avantguardista mag que entenia l’art i la poesia com una via d’experimentació per comprendre millor el món mentre semblava que només feia broma o s’entretenia amb jocs malabars. L’edició, a cura de la professora Glòria Bordons, directora de la Càtedra Joan Brossa, es planteja com una invitació tant a entrar en el peculiar univers de l’artista, per als que encara el coneguin poc, com a eixamplar-lo amb noves lectures i mirades. Avantguardista en el sentit dreturer que ell mateix donava al qualificatiu com una manera de “ser clàssic”, de “reeixir en l’art del teu temps, que és, d’altra banda, l’única manera de sobreviure”, va haver de buscar els referents, obligat com estava a obrir-se pas enmig del papanatisme franquista, en la generació d’abans de la guerra, la de J. V. Foix, Joan Miró, Joan Prats, i construir una obra que no s’assembla a cap altra, insòlita dins el panorama català de l’època.

A Un viatge a l’inconegut, Glòria Bordons traça un mostrari prou ampli de la creació poètica brossiana, que va dels anys quaranta fins als noranta del segle XX tot resseguint la progressió del seu vincle irrenunciable amb la modernitat, fonamentat tant en l’atracció pel joc i la ironia (l’humor va ser sempre per a ell una arma de gran eficiència, com recorda Bordons) com en el compromís cívic (amb la denúncia de situacions opressives i la crida a la revolta). S’hi recull, doncs, des de la connexió amb les avantguardes històriques de preguerra, la immersió en el surrealisme (que trobarà els seus canals de difusió a revistes com Algol o Dau al Set) o la fixació en la realitat i la vida quotidiana dels anys cinquanta, fins a la recerca de l’essencialitat i la concreció al llarg dels seixanta i setanta, que segons Bordons el van conduir a una poesia cada vegada més visual, cap a la imatge plàstica o l’ús de la sextina, sobretot a partir de la segona meitat dels setanta, amb Franco ja mort, quan va poder donar curs a la seva actitud més contestatària i obertament política.

A través d’odes, sonets, sextines, poemes visuals o petits fragments d’obres de teatre (com el ja clàssic de la cantant que dispara al pianista), l’antologia de l’editorial valenciana 3i4 fa evident “el caràcter divers i poliforme de la poesia de Brossa”, com diu la curadora en el pròleg, així com la dificultat de compartimentar-la en etapes rígides. Val més, en lloc de punxar-lo amb la mateixa agulla amb què l’entomòleg fixaria l’ala exòtica d’una papallona, apreciar-ne la veu profètica amb què va anticipar des de certes pràctiques performatives de les arts visuals i escèniques, a la llibertat vegetal, caminaire i terrosa amb què Perejaume tracta l’escriptura.