Els Indiana Jones d’un moble únic al món: la caixa catalana

La caixa catalana és el nostre moble històric més emblemàtic. I reconeguda internacionalment perquè, si bé la caixa és un contenidor per guardar coses comú en totes les cultures des d’antic, a Catalunya es va gestar un disseny propi, amb calaixos. Va irrompre al segle XV en llars de totes les classes socials i, sense variacions en l’estructura, només decoratives segons la moda, va ser present en les cases fins a finals del XVIII, quan va ser substituïda pels armaris i les calaixeres. Quantes se n’han conservat? I on són? Preguntes difícils de respondre, i encara més en els temps d’avui, en què el patrimoni mobiliari viu hores baixes. “No es valora i corre el risc de desaparèixer”, lamenta Àngels Parés, la directora d’un pla que ha endegat l’Associació per a l’Estudi del Moble (AEM) per inventariar, catalogar i difondre les caixes i els seus derivats, els baguls i els cofres, existents actualment en col·leccions públiques i privades.

El teu bagul, la nostra història és un projecte participatiu que durant els propers tres anys anirà creant un repertori digital, d’accés obert, a mesura que arribaran les troballes. Es va activar al desembre i ja s’ha rebut informació de gairebé 150 peces. La manera de contribuir a enriquir la nòmina és senzilla. Els promotors només demanen tres fotografies del moble, la seva dimensió física i el terme municipal on es troba. Són les dades que es divulgaran en la fitxa en línia, i cap més, per respectar la privacitat. Seran benvingudes les històries que la gent pugui explicar vinculades a les caixes. Històries familiars si han passat de generació en generació. Íntimes si encara els fan servei. De salvaguarda si les van comprar als Encants o les van rescatar de la brossa. O potser compartiran preocupacions pel deteriorament de la seva peça i el fet de no saber a qui recórrer. L’equip de l’AEM, el centre de referència a Espanya en estudis sobre moble, els assessorarà.

No s’estima allò que no es coneix. I aquest és el mal que pateix la caixa catalana. Al llarg dels seus quatre segles de vida plena va tenir utilitats diverses. La caixa de núvia, la més singular, era la que formava part del dot que la família de la promesa aportava al matrimoni. Passés el que passés, la dona mai deixava de ser la propietària de les pertinences que contenia. Al segle XVI, en van aparèixer bells exemplars policromats, fins i tot amb retrats pintats de la parella. Però aquests prototipus més luxosos que protegien robes, joies, documents... convivien amb d’altres de més humils on es desava de tot, sal, gra o eines; és per això que s’anomenen “caixes de mosso”. I una tipologia viatgera també ben particular: les caixes de mariners.

“Com més àmplia i diversa sigui la mostra, més ens ajudarà a investigar estils, èpoques i procedències”, remarca Parés. El teu bagul, la teva història s’ha proveït d’un comitè científic, format per Eva Pascual, Mónica Piera, Miquel Mirambell, Maria del Agua Cortés, Mariona Font i Marta Lloret, la Caçadora de Masies. I per a la recerca a tot el territori s’ha creat la figura dels ambaixadors, que de moment són tretze: Silvia Mateu (Granollers); Arnau Toll (Osona); Assumpta Dangla (Maresme); Jaume Bel (Terrassa); Teresa Pérez Puente (Vall d’Aran); Montserrat Pugès, Núria Uslé i Eloy Fernández (Baix Llobregat); Miracles Boada (Girona); Mireia González Antó (Lleida); Pilar Córdoba (la Seu d’Urgell); Anna Vidal (Olot) i Gemma Font (Parc Natural del Montseny i comarca de la Selva interior). Després de la primera presentació a Barcelona, al Dhub (custodi d’una bona representació de caixes, a les reserves), s’aniran fent actes arreu. El proper, el 3 d’abril, a Vic.

També es compta amb les antenes de la Unió de Pagesos i de la Federació d’Ateneus. I, lògicament, amb les institucions (la Generalitat, a més, dona suport econòmic). Als museus se’ls demanarà que llistin i transfereixin a l’inventari el que tenen en les seves col·leccions. L’altre aliat són les xarxes socials, des de les quals s’està fent campanya. “Sensibilitzar les noves generacions del valor cultural i simbòlic d’aquest patrimoni és fonamental perquè recuperi el seu lloc”, anota Parés. El vídeo promocional , del realitzador d’animació Marcel Pié, és estimulant per armar d’entusiasme els potencials Indiana Jones del moble català. I didàctic per comprendre què és exactament el que es busca. La caixa, recognoscible per la seva tapa plana superior un xic volada. I el cofre, originari de l’edat mitjana, tancat per una tapa usualment bombada i amb nanses als laterals. El bagul és la denominació que es va imposar a partir del segle XVIII. Al XIX faria fortuna el mot mundu o mundo.

Però si bé el cor de la iniciativa és la caixa catalana antiga, no s’exclourà cap moble d’aquesta tipologia, sigui de l’època que sigui i sigui d’on sigui, sempre que les vicissituds l’hagin portat a Catalunya. De l’avi que va anar a Cuba a les persones migrants que han fet arrels al nostre país. El contenidor amb què van transportar els seus béns personals i, al cap i a la fi, el món que van deixar enrere, també formarà part de l’inventari en línia. D’aquí tres anys, el projecte culminarà en una exposició. D’objectes i, sobretot, de les seves històries.