Un acte de justícia i dignitat

L’àvia Modesta li havia explicat molts cops la història del Centro perquè formava part del passat familiar i de la vida de Cassà de la Selva. Per a Modesta Cristià Gibert (1920-2018) era, a més, material sensible, perquè, amb la derrota del 1939, el pare, Josep Cristià Bou (1891-1971), primer batlle de la Segona República, hi va perdre “un projecte de vida”. Segurament per això a la mare, Dorotea Gibert (1897-1980), li tremolava la veu cada cop que mencionava el Centro. L’havia iniciat Salvador Cristià Barnés (1837-1906) quan va comprar dues cases a la plaça de la Coma per construir-hi un casino que es va inaugurar per la festa major el 1892. Cinc anys després, s’hi va construir el teatre annex a l’edifici. Va ser Salvador Cristià Marimon, el seu fill, qui, el 1912, va impulsar una remodelació del local amb l’arquitecte Rafael Masó. La Vanguardia descrivia el Centro de Cassà de la Selva, que va acollir la seu de la Unió Republicana, com un dels espais més bonics de l’Estat espanyol. Destacava també la decoració, amb quadres de l’artista Benet Casabó. Eren sis murals entre els quals hi havia l’al·legoria d’una República. Els quadres formen part del patrimoni espoliat d’una història silenciada pel pes dels anys però que és un d’aquells secrets a veus que es xiuxiuegen als pobles.

Quan l’àvia Modesta va morir, la seva neta Mònica Reverter (Cassà de la Selva, 1972) va considerar necessari, un cop els testimonis directes de la història no hi fossin, deixar-ne constància. Per a Reverter, treballadora de l’OAC de l’Ajuntament cassanenc, la recerca que va emprendre, de sis anys, exhaustiva, documentada en hemeroteca i arxius, amb el testimoni oral que ha recollit amb entrevistes, no ha estat innòcua, sinó que ha comprovat que el trauma col·lectiu persisteix: “M’he adonat que, emocionalment, els meus avantpassats s’ho van deixar tot i que, encara ara, parlar d’aquells anys, costa molt.” Hi ha reticències. En el llibre, en què ha recollit la història del Centre Republicà, publicat per l’Editorial Gavarres, ha volgut reivindicar una mirada al passat sense incomoditats, “amb les cartes obertes sobre la taula”, donant la veu als qui la van perdre, en aquest cas, al besavi Josep Cristià. En certa manera, el llibre és un homenatge a l’àvia Modesta, que va fer de baula de l’espoli, i als avantpassats Cristià, però també vol ser un acte de dignitat i de justícia.

Amb la reforma endegada pel rebesavi Salvador Cristià Marimon, que havia estat de l’equip directiu de l’escola Vilaret, pionera pedagògica a Cassà de la Selva, al pis de dalt es va instal·lar una biblioteca popular. “Tenia molt clar que calia apropar la cultura i l’educació a la gent que no tenia recursos”, assenyala la seva rebesneta Mònica Reverter. Al Centro tenia la seu social la coral La Tenora i, a la nit, s’hi feien classes clandestines de català. Reverter ha localitzat una carta d’agraïment a La Tenora signada pel president Macià i també partitures inèdites d’Anselm Clavé d’ús exclusiu per a La Tenora.

Durant la República, el Centro va esdevenir punt de trobada de la classe obrera cassanenca en el context de la indústria surera en alça. Amb la biblioteca cremada i el quadre de Casabó de la República esquinçat i cremat, la llibertat es va acabar el 3 de febrer del 1939, quan hi van entrar les botes franquistes. “Tot això que ara és teu a partir d’ara no ho serà”, li van dir, pressuposem amb el to fatxenda dels guanyadors, al besavi Josep Cristià, un dia que feia el cafè al Centro amb el veí i mestre Manel Tolosà. El record li va transmetre l’àvia Modesta, i a l’arxiu de la Diputació de Girona, Mònica Reverter ha localitzat l’expedient i el llibre d’actes que ho certifiquen. Una junta franquista en va prendre el control i li va canviar el nom: de ser el Centre Unió Republicana a dir-se Cercle d’Acció Espanyola i, després, Cercle Recreatiu. El 1942, es van canviar els estatuts. “Els ideals amb els quals es va crear no tenien res a veure amb el Cercle Recreatiu”, recorda la besneta de Josep Cristià, que durant divuit anys va mantenir la propietat i, per tant, pagava totes les despeses però no en cobrava el llogar ni tenia res a dir, ja que ho gestionava la junta franquista. “Era una guardiola foradada”, assenyala Reverter, citant de nou l’àvia Modesta. L’octubre del 1957, amb una gran pena, va haver de signar una venda forçada. “No se li va pagar el preu acordat al notari, que era lluny del real, d’un valor irrisori”, assenyala la besneta, que ho té tot documentat. Josep Cristià va morir el 1971 sense haver vist complert el que s’havia dit en un pacte de paraula.

En el llibre d’actes de les juntes hi ha noms i cognoms. “Els que cito en el llibre tots són morts”, assenyala Reverter. “Quan rasques i trobes documentació, vas entenent moltes coses i, a vegades, penses que hauria estat millor no trobar-ho, tot i que s’ha de trobar”, destaca en relació als implicats en l’espoli familiar. “No només es van endur quatre quadres d’una paret i un sostre”, conclou.