Com brota la vida de l’aigua

L’he anat a trobar pocs dies abans de la inauguració i està neguitós. No li agrada parlar d’ell mateix, i es nota, perquè el seu lloc no és aquest, el dels elogis, el protocol, la notorietat. “On estic més bé és a casa, a la meva taula, tacant papers”, em dirà amb aquella modèstia que ha convertit fins i tot en un segell personal: la silueta fosca d’un home lleugerament encorbat però que està en marxa, que encara es belluga. A Fonsu Mateu (Salt, 1948), que potser hauria tingut una vida diferent si un mestre d’escola, incrèdul davant les seves aptituds, no hagués dubtat que realment fos l’autor de l’esplèndid lleó que acabava de dibuixar, l’art li ho ha donat quasi tot: temps, vida, mirada. També amics, que sovint li demanen: fes-me una aquarel·la d’aquesta flor o aquesta cadernera, o d’aquest ciclista, o d’un caic baixant per aigües braves, i llavors aconsegueix reunir en un sol acte la passió per la pintura, l’amor a la naturalesa, l’afició a l’esport i els viatges, els vincles estrets amb la gent que estima. Per això defineix el que fa de “pintura de proximitat”, en tots els sentits, perquè hi reflecteix allò que ha vist, allò que ha tocat o viscut, i perquè quasi sempre va destinada a persones amb qui comparteix una manera de ser.

La multitud que es va congregar divendres per a la inauguració de l’exposició retrospectiva que presenta al Museu de l’Aigua de Salt, amb l’edició d’un catàleg que inclou una presentació del periodista Jordi Grau, és una prova de l’afecte que li professen els amics i el seu poble. Com a retorn, Fonsu Mateu, que no va reprendre la pintura des d’aquell disgust infantil fins al 1967, ofereix a tothom qui ho vulgui emportar-se una làmina de la peça que més els agradi aportant “la voluntat”, i els diners recaptats es destinaran íntegrament a Càritas de Salt. L’únic que demana per a ell és que cada nou propietari escrigui en una nota per què ha triat aquella aquarel·la, i després, afegeix, “que la guardin en un lloc íntim, un racó seu, com ara la tauleta de nit”. La proximitat és una forma de companyia, també, com les mides de les obres que fa, sempre petites, com els seus quaderns de notes, dels quals n’exposa uns quants que, si no fos per la vitrina, encara farien olor de sotabosc, de camps en floració o de tarda d’estiu, després de la pluja. Només al principi de tot s’havia atrevit amb formats més grans, i en un estil que recorda molt els degotims africans de Miquel Barceló, un dels artistes que més admira, al costat de Monet, Van Gogh, Urgell, Mir, Fortuny... “Sempre intento imitar els bons”, repeteix sovint, aquella seva capacitat de donar llum i profunditat a qualsevol paisatge amb un sol toc de pinzell, una sola gota d’aigua. En canvi, defuig els retrats: “El meu nano [el també pintor Joan Mateu] en sap treure l’esperit de dins, però a mi no m’agrada que allò que pinto quedi massa bé. Brutejo una mica i tot, expressament.”

Li demano pel títol que ha posat a l’exposició, L’última, que sona tan funest, i respon amb una d’aquelles tautologies tan saltenques: “És l’última perquè ja no en faré cap més. I quan dic l’última, és l’última: jo no soc pas com els de Sopa de Cabra.” No hi ha cap lloc millor per acomiadar-se, doncs, per a algú que considera que les galeries, on no s’ha prodigat gaire, “no hi entenen res”, que un Museu de l’Aigua, al qual ha cedit en dipòsit una de les seves obres, fetes precisament ruixant papers