Una passió que triomfa més enllà de la direcció

Dos anys després de la seva presentació, al Palau de la Música Catalana, de la Passió segons Sant Mateu (1727) de J.S.Bach (1685-1750), l’excel·lent conjunt vocal belga Vox Luminis, que dirigeix tot cantant el baix Lionel Meunier (Clamecy, 1981), i com en aquella ocasió acompanyat de la prestigiosa Freiburger Barockorchester, va presentar-nos la Passió segons Sant Joan (1724) del músic turingi. Si en aquella ocasió vam haver de referir-nos com l’absència d’una clara figura de director musical portava a una doble concertació per part de la concertino de l’orquestra, Petra Müllejans (Düsseldorf, 1959), amb la del propi Lionel Meunier, en aquesta passió joànica va passar tres quartes parts del mateix. La naturalesa d’aquesta obra, menys complexa que la de Mätthaus Passion, no va evitar l’haver de tornar-nos a qüestionar si l’absència d’un director que no estés implicat directament amb la interpretació, en aquest cas Meunier que a part de membre del cor assumia la part de Jesús, no va permetre fer un pas endavant en l’assoliment més clar d’una arquitectura dramatúrgica de l’obra i del corresponent missatge estètico-teològic. De nou, la mateixa corroboració ja sabuda que la suma dels equips musicals belga i alemany assoleix preciosos i bellíssims resultats sonors, en la línia de la Passió de fa dos anys o dels meravellosos discs amb obres de Biber, Telemann o del Kantor d’Eisenach, però on s’hi troba a faltar una personalitat i missatge més grans. Innegable l’excel·lent factura polifònica, amb un cor de disset membres que van assumir, amb diferents resultats, les àries, i on el resultat sonor final va imposar-se a les qüestions teològiques d’una obra que, com ens han ensenyat els grans hermeneutes de Bach, va tenir grans repercussions en la seva vida.

Un es pregunta el perquè d’aquesta volguda i reiterada absència de director que, per exemple, no s’ha descartat ni en versions minimalistes com ho poden ser, o haver estat, projectes com The Bach Ensemble de Joshua Rifkin, The Scholars Baroque Ensemble, el Cantus Cölln de Konrad Junghänel o el Dunedin Consort de John Butt. Potser sigui un plantejament no pas absent de raons i discurs propi del reputat Lionel Meunier, però aquest ens segueix sorprenent. Caldrà veure fins on pot arribar aquest plantejament, en el nivell cronològic de les obres interpretades, però és innegable que van assolir-se moments d’alta substància i inspiració com les àries Erwäge, wie sein, Es ist vollbracht i Zerliesse, mein Herze interpretades al llindar del sublim i del preciocisme per Vojtech Semeard, Alexander Chance i Viola Blache, respectivament, no pas exempts de grans contribucions dels solistes instrumentals.

En resum una més que bona Passió segons Sant Joan, al marge del dubte i controvèrsia que li suscita a aquest cronista aquesta absència de director. Veurem fins on ens portarà, però cal felicitar als responsables artístics del Palau haver-nos portat aquesta Johannes Passion que, precisament, formarà part de la propera edició del Festival de Salzburg. Una passió que triomfa més enllà de la direcció.