Lluís Mateu dona corda a la creativitat al llibre ‘Insòlits’

Lluís Mateu Riera (Salt, 1943) és un cas digne d’estudi. Ho sap prou bé el neuròleg Secundí López Pousa, que admirat de la imaginació que continua desplegant aquest artista passada ja la corba de la jubilació, el va sotmetre a tot d’interrogatoris i proves, inclosos escàners cerebrals, per redactar l’article La creativitat pictòrica després dels vuitanta anys, publicat en una revista mèdica de distribució europea. Entre altres coses, hi definia l’art com “una recerca constant d’allò inesperat, inusual, allò que desafia la percepció comuna”, i certament l’obra de Lluís Mateu hi encaixa com un guant. “Jo soc un descregut de la pintura, i de la mateixa manera que ja no vaig a veure cap exposició si no crec que m’aporti res, tampoc no faig cap peça que no em sorprengui”, diu mentre m’ensenya l’estudi que s’ha reservat al domicili familiar de Salt, el seu “pensatori”, com l’anomena, perquè és aquí on remena, talla, desencrosta, pinta, llegeix, cou, encola, remulla, esquerda i fa descobriments que el mantenen en un estat d’exaltació permanent davant l’inesperat, l’inusual, l’insòlit.

Insòlits és precisament el títol que ha donat al llibre que reuneix el que ell en diu la seva “obra tardana” i que presentarà demà dimarts a l’Auditori de la Factoria Cultural Coma Cros (19.30 h). En realitat, ni aquest és un llibre convencional ni la presentació serà un acte protocol·lari a l’ús, sinó més aviat “una representació” del seu contingut. Planejat conjuntament amb Toni Ruscalleda, Insòlits, que parteix de les contraportades que havia dibuixat per a la revista La Farga amb el lema “La mirada insòlita”, és una obra de creació en si mateix, on les imatges s’intercalen amb pensaments, acudits, enigmes i un joc dialèctic entre allò que les pintures mostren i allò que en comenta un personatge creat ad hoc, la Mirona, una noieta molt observadora i perspicaç, de clara inspiració saltenca, que hi fa una mica el paper de corcó i alhora d’homenatge als alumnes que han passat per les classes de Mateu. Organitzat en tres parts, “Cara i creu”, “Insòlits” i “Perfils”, cada una amb un tractament visual diferent, hi emergeix sovint l’humorista amagat sota el nom de Bugarac, però també el pensador aforístic que passa de la broma (“A la presó, tothom busca el punt de fuga”) a la serietat (“Més que parlar amb déu, m’agradaria parlar amb el propietari del planeta Terra”).

“Tot el llibre va d’això, no hi busquis pas grans veritats”, deixa anar mentre en fulleja l’exemplar de proves i s’atura en el quadre que recrea la llegenda de Sant Dalmai (“el sant del mall”), amb aquells paisatges volcànics característics de la seva obra, un rerefons sempre en ebullició, una mica revoltat, com ell, i escenogràfic, pel seu passat teatral. “Ah, les coves sempre m’han donat unes imatges increïbles!”, reconeix aquest artista savi i feliç.