Quan ja es comença a encarar el darrer tram de la temporada 2024/25 del Gran Teatre del Liceu, és evident que aquesta podrà definir-se com la temporada de la soprano Nadine Sierra (Fort Lauderdale, Florida, 1988). Després de les prestacions artístiques assolides el gener passat amb La Traviata i amb un recital en solitari el 6 d’abril, ara amb La sonnambula de Vincenzo Bellini (1801-1835) podem escriure que no errem gaire si afirmem que hi ha un abans i un després d’aquesta temporada en la relació entre el teatre liceista i aquesta cobejada solista estatunidenca. Estem al davant d’un d’aquells casos en què la sola presència de l’artista eclipsa per complet la presència d’altres elements escènics i vocals. Però, per sort, no és el cas de les representacions liceistes del títol bellinià que poden veure’s fins al dia 8 de maig, perquè també ens cal destacar la presència estel·lar del tenor basc Xabier Anduaga (Donostia, 1995) en el personatge d’Elvino. I aquest cronista escriu estel·lar perquè la cadenza en pianíssim escoltada en el quintet de l’Acte II va ser una d’aquelles mostres que semblen estar només a l’abast d’uns pocs escollits.

Escollits per les muses. Potser cap altra definició ens pot ajudar a desxifrar el que vam escoltar, divendres, amb Nadine Sierra i el citat Xabier Anduaga. En acabar un no es podia estar deixar de pensar què hauria pensat el compositor de Catània d’aquesta interpretació i que havia tingut en la seva estrena, el 6 de març del 1831 al Teatro Carcano de Milà, els mítics Giuditta Pasta i Giovanni Battista Rubini. El que hauria pensat, possiblement, distància històrica al marge, és que les tècniques vocals són fonamentals per al desplegament d’actuacions superlatives com les escoltades i que són les que permeten també assolir recreacions plenes d’encís i màgia en el cas de la soprano, i de gran seguretat i fermesa en el tenor. Quan tantes vegades s’ha dit que ja no apareixen veus com les d’antany, cosa totalment errònia, aquestes representacions de La sonnambula són una mostra de la importància de la tècnica vocal ja no només per a l’excel·lència, sinó també com un aval per a la llargada en el temps de les carreres dels cantants.

No menys important ens va semblar la contribució des del fossar del director Lorenzo Passerini (Sondrio, 1991), que va saber posar-se al servei dels solistes, però també concertar un més que solvent Cor del Gran Teatre del Liceu situat en una posició escènica difícil d’entendre a nivell musical i, escènicament, potser comprensible per a la directora Bàrbara Lluch, que fa una lectura de l’obra tan marcada per la ideologia feminista com de la psicologia profunda, que cau en els perillosos viaranys del buit i del tedi. Sortosament vam poder gaudir d’una aconseguida escena final de somnambulisme d’Amina (Nadine Sierra) situada en un balcó sense baranes d’un edifici, això sí, sense encant que s’afegia a una escenografia de poca volada de Christof Daniel Hetzer.

També va costar força d’entendre la presència d’un ballet d’acció en l’inici dels dos actes i en alguns moments d’aquesta opera semiseria, malgrat que aquest cos de dansa va aconseguir bellíssims resultats coreogràfics. Tot això és prou significatiu per assenyalar la dificultat que entranya dirigir un títol que dramatúrgicament ha envellit molt malament i en què el seu interès fonamental radica en ser una gran referència del belcantisme per l’exigència i demanda vocals, especialment, dels dos personatges protagonistes, que no per les aportacions dramaticomusicals del llibret de Felice Romani i la música del sempre inspirat melodista Vincenzo Bellini. No serà sobrer destacar la bona aportació del debut de Sabrina Gárdez (Lisa) i la recreació de Teresa feta per Carmen Artaza. Més discret ens va semblar, en canvi, el Rodolfó de Fernando Radó. Correctes els Alessio i Notario d’Isaac Galán i Gerardo López, respectivament.

Cent noranta-quatre anys després de l’estrena de La sonnambula de Bellini, resulta evident que cal plantejar el muntatge d’aquesta obra amb uns enfocaments més culturals i humanístics, posats al servei d’un llibret i una música per molt que aquests ens quedin allunyats, que no pretesament ideològics.

Això, vist el muntatge de Lluch, no ha anat gaire a favor de l’obra i les explicacions donades al programa de mà per la directora d’escena demostren la diferència entre la interpretació i la tergiversació. Així, per a Lluch a La sonnambula no hi ha final feliç. Potser no n’hi ha per a ella, però sí per al públic, que va quedar meravellat pel llarg sobreagut exhibit per Sierra, que, sense dir-ho però mostrant-ho, va explicitar que aquella actuació calia afegir-la a les més grans recreacions del paper al costat de sopranos com Jenny Lind, Emma Albani, Lina Pagliughi, Maria Callas, Renata Scotto, Joan Sutherland, Edita Gruberova i Natalie Dessay. Nadine Sierra, una escollida per les muses.