Jardins que es bifurquen

Cal dir-ho des del principi: el retorn d'Abbas Kiarostami al llargmetratge de ficció més o menys convencional després d'una dècada gairebé íntegrament dedicada a l'experimentació –d'on, d'altra banda, han sortit joies com Five o Shirin—no únicament és una de les seves millors pel·lícules, sinó també un objecte estrany d'extrema sofisticació, una metanarració desimbolta i absorbent on allò que es posa en qüestió és, precisament, el concepte de ficció. Però no us espantéssiu, perquè Copia certificada és també una proposta fascinant, gairebé una pel·lícula de misteri i d'investigacions, encara que allò que estigui sota sospita siguin conceptes com l'originalitat en l'art o la sinceritat en els sentiments amorosos.

Una parella ocasional, una dona separada i un escriptor que acaba de presentar un llibre sobre la còpia com a eina legítima de l'expressió artística, passegen per la Toscana i parlen de les seves vides. En un moment donat, però, passarà alguna cosa que els farà esdevenir una altra versió de si mateixos. Deixaré el possible espectador en aquest punt i no diré res més del que succeeix en aquesta peripècia insòlita. D'una banda, som al territori del Rossellini de Viatge a Itàlia o del Richard Linklater d'Abans de l'alba. D'una altra, tots aquests referents se'n van en orris quan Kiarostami treu l'artilleria pesada i proporciona altres possibilitats narratives, com si tot disposés del seu doble, del seu fantasma. Pot la ficció contemporània aportar alguna cosa d'original? Pot l'amor dels nostres dies ser un sentiment autèntic? No hi ha respostes, sinó fragments d'unes vides que podrien ser moltes més. Per exemple, les nostres.