Gandia, una bona excusa, un bon motiu
L'exposició “Sant Francesc de Borja Gran d'Espanya. Art i espiritualitat en la cultura hispànica” mostra obres d'El Greco, Murillo, Zurbarán o Ribera
La Safor en si mateixa sempre és una bona excusa per visitar-la, un bon motiu per palpar-la, sentir-la i viure-la. Els seus pobles i la ciutat, les seues valls i planures, la platja, l'horta i el secà mostren eixe teixit vital que sempre evoca el viatger, sovint atrau el vianant i cada estiu encisa el turista afalagat.
Gandia, la ciutat ducal, naturalment acollidora i oberta, distreta i comercial, formal i religiosa, culta i senyorial, se'ns obri de bat a bat en aquest Any Borgià que poc després del cap d'any culminarà amb les seues millors gales mitjançant una mostra excepcional.
Francesc de Borja, el sant per antonomàsia de la ciutat des que fóra elevat als altars, no és l'excusa ni tampoc el mitjà sinó l'autèntic reclam —el batec, diríem— de les pulsacions del seu veïnat singular. Un personatge certament inabastable, propi d'un dels segles d'or de la cultura hispànica, nascut al palau ducal en aquell Regne de València tan puixant, que rellevà les glòries passades (i sempre presents) d'Ausiàs Marc i Joanot Martorell, els dos grans puntals de la literatura catalana medieval.
Perquè sant Francesc fou el darrer dels Borja majors, el cortesà, Gran d'Espanya i jesuïta significat que superà d'alguna manera l'àmbit foral per a projectar-se en un context imperial. La seua hègira particular —si es vol, viarany— el conduí pels camins d'Espanya, Portugal, França i Itàlia en el seu afany per servir els Àustria i, després, només a la seua espiritualitat.
Gandia, València, Tordesillas, Madrid, Granada, Oñate, Lisboa, Roma... foren algunes de les moltes parades per les quals transità amb el seu seny d'home sant, com a membre destacat de la noblesa i, sobretot, com a religiós espargint alhora que sembrant la paraula del seu únic Senyor, obrint col·legis i consolidant fundacions quan la Contrareforma combatia l'heretgia en una Europa convulsa i fracturada.
La mostra que, precisament ara, s'acaba d'inaugurar a la Casa de la Marquesa, al cor de la ciutat, esdevé una primícia que no cal deixar escapar. I no cal fer-ho perquè és una fita sense precedents en la capital de la Safor, la qual mai no havia tingut l'ocasió d'exhibir fons artístics tan qualificats; perquè és una proposta atrevida que ens convida a submergir-nos en segles passats mercè a peces artístiques d'excelsa qualitat; perquè està pensada per a incitar la suggestió individual i col·lectiva; perquè ens parla obertament del duc, del jesuïta i del sant i de l'època a què pertanyé i, al remat, perquè és la millor manera (juntament amb la restauració del palau ducal) de reivindicar una part consubstancial del patrimoni nostrat.
L'espai, la llum i la música, les pintures i reflectografies adients, les escultures i altres peces d'indubtable interés és conjuguen de manera calculada per emocionar el visitant, per invitar-lo a meditar, per introduir-lo per mitjà de l'art en l'inabastable esperit borgià.
L'exposició combina una acurada selecció, capacitat divulgativa i exigència i rigor científics gràcies a les obres escollides, els catàlegs pertinents, les guies de visita, les fitxes didàctiques, els tríptics i cartells, sense oblidar els guies que s'encarreguen diàriament d'explicar amb estima el seu significat a un públic de totes les edats.
Gandia mereix sempre una passejada assossegada, una ullada sagaç, però en aquestes dates inesborrables exigeix més encara: retre comptes amb un passat d'esplendors i misèries, de bondats i mesquineses, d'excel·lències artístiques i de rica introspecció espiritual. És, sens dubte, la millor forma de comprendre el riquíssim llegat del seu duc i sant.