Crítica
clàssica
Nissaga desmesurada
La fórmula Savall continua funcionant: bastir grans reconstruccions històriques a partir d'alguna figura històrica o literària aplegant un ampli ventall de músiques coetànies i textos significatius presentats en luxosos llibres-disc i concerts-riu. Disposar dels instrumentistes esplèndids d'Hespèrion XXI i les veus expressives de La Capella Reial de Catalunya és un atot suplementari. Per què, llavors, el miracle produït al mateix Saló del Tinell fa poc més d'un any amb L'epopeia càtara no s'ha repetit amb la Dinastia Borgia? El recurs simplista seria acusar una llargària desmesurada, tres hores amb pausa, però els principals problemes van ser la dispersió i la descompensació.
La mirada tan enciclopèdica com ecumènica de Jordi Savall no va oblidar el pes d'Orient, amb referències a l'expulsió de jueus i moriscos. Per altra banda, potser per evitar el sensacionalisme morbós, el menys escabrós dels representants de la nissaga xativenca, Francesc de Borja, va centrar la meitat de la sessió.
Els textos recitats no van fer diana, mentre que hi va haver el recurs fàcil d'acudir a clàssics savallians d'efecte segur com ara Dindirindin, Tau garçó la durundena i, com al programa càtar, un espaiat Cant de la Sibil·la, menys suggeridor per mor de les minvades forces vocals de Montserrat Figueras.
Per contra, la sonoritat àuria de veus i instruments va brillar en els passatges més solemnes (Viva el gran Re Don Fernando), el psalm de l'hugonot Claude Goudimel, no gaire llunyà dels corals luterans, va ser una fascinant troballa i el kaval de Nedyalko Nedyalkov va oferir moments escruixidors. Millor la desmesura que l'avorriment.
