Crítica
jazz
Ocasió perduda
En un lloable intent per afrontar nous reptes, Chano Domínguez s'ha embarcat en un projecte que suposa un desafiament a les coordenades que ell mateix va establir en la unió entre el jazz i el flamenc. El resultat ha estat Piano ibérico, un treball en què adapta al seu llenguatge composicions d'autors clàssics com ara Albéniz, Granados, De Falla i Mompou –“els primers mestres del piano flamenc”, segons declara–. Editat per Blue Note, ha estat la discogràfica mateixa la que s'ha fet càrrec de la presentació en directe de la proposta i l'ha inclòs en el cicle Jazz in Blue. Per tot plegat, resulta encara més incomprensible que siguin els mateixos impulsors d'aquesta producció els responsables subsidiaris de malmetre-la en la seva translació a l'escenari. Es fa difícil d'entendre que un disc de factura gairebé impecable, que pot esdevenir una nova pedra de toc en la carrera d'un músic inquiet com Chano Domínguez, tingui una traducció en viu tan desvirtuada i poc respectuosa amb la seva essència original. Una amplificació excessiva, i fins i tot innecessària, va convertir el piano ibèric en histèric; el quejío de Blas Córdoba, en xisclet, i les subtileses del Piraña a la percussió en cops de bastó. L'opció acústica –i una recomanable contenció d'un Chano amb perillosa tendència a l'excés– potser hauria permès que l'ocasió no fos malaguanyada. La nit la va tancar l'estilisme guitarrístic de l'africà Lionel Loueke, però la sensació de frustració encara ressonava de manera amplificada.
