Imatges de la ment

Si el bigoti de Salvador Dalí ha arribat a ser tan conegut, en bona part és gràcies als retrats de Philippe Halsman, que el va fer mundialment famós presentant-lo punxegut, felí, fimbrant, esborrifat i sobretot juganer en la sèrie d'imatges reunides al llibre Dali's Mustache. Aquella no seria l'única col·laboració entre artista i fotògraf, que arran de la seva primera trobada a Nova York, l'any 1941, descobririen que tenien una disposició semblant a la metamorfosi, la provocació i la sorpresa que els serien de gran profit en la seva aspiració d'arribar a “fotografiar el pensament”. L'aliança, de la qual ara es compleixen setanta anys, entre el més irreverent dels surrealistes i el retratista de moda de les grans personalitats de l'època pot resseguir-se a través de 88 imatges, més un guaix de Dalí sobre fotografia, a l'exposició Dalí by Halsman, que inaugura la temporada de visites del Castell Gala Dalí de Púbol. Es tracta d'un projecte de gran ambició, fruit de quasi dos anys d'intercanvi amb la filla del fotògraf, Irene Halsman, i una intensa labor de documentació del Centre d'Estudis Dalinians, que es resol en un muntatge en realitat diminut, al qual Pep Canaleta ha tret el màxim rendiment potenciant l'impacte visual, i en un catàleg, en contrapartida, imponent, dissenyat per Àlex Gifreu i editat amb el patrocini de La Caixa, que Montse Aguer, directora del Centre d'Estudis Dalinians, va fer vots per renovar en iniciatives properes.

Tot i la seva aparent modèstia, concentrada en una petita habitació del castell, Dalí by Halsman conté abundant informació sobre la complicitat que va existir al llarg de quasi quaranta anys, entre 1941 i 1978, entre aquests dos creadors que no només compartien el convenciment que l'art del segle XX ja no es podria entendre sense la participació de la ciència i la tècnica, sinó també i sobretot el sentit de l'humor, la ironia i l'afany d'inventar i transgredir els límits del visible. “Sempre que em calia un protagonista xocant per a les meves pròpies idees extravagants, Dalí tenia la gentilesa de fer-me el favor. Sempre que Dalí pensava en una fotografia tan estranya que semblava impossible de fer, jo intentava trobar-hi una solució”. Ho escriuria Halsman l'any 1972, quan ja en feia més de trenta que tenia per costum tancar-se, almenys un cop l'any, amb el seu col·lega a l'estudi per donar corda a les seves respectives “màquines de pensar”. La gran sintonia que van aconseguir establir entre ells es fa evident en els quatre apartats de l'exposició, que il·lustren els seus treballs de col·laboració més impactants, entre ells la sèrie Dali's mustache a través d'un bon nombre d'imatges inèdites, d'entre 1941 i 1965, que permeten documentar el procés de treball de dos artistes que, segons la filla del fotògraf, “semblaven nens petits jugant”. La pulcritud que desprenen les imatges de Halsman, acostumat al luxe imprès de la revista Life, per a la qual havia realitzat un centenar de portades amb retrats d'Einstein, Picasso, Cocteau, Churchill, Kennedy o Marilyn Monroe, contrasta amb el seu alt contingut subversiu, pel que proposen d'inversió de tota norma de convenció, d'exploració dels poders de la imaginació. És una investigació que s'intensifica en les sèries següents, Dalí atomicus, de 1948, en què Halsman va intentar reproduir la mateixa idea de suspensió que Dalí havia traslladat a la seva Leda atòmica, ara prenent el mateix artista com a model de lleugeresa (incloent-hi un parell de gats voladors); Escultura de llum, de 1950, inspirada en una fotografia anterior de Gjon Mili, que mostrava Picasso pintant un minotaure a l'espai amb un petit llum, i La calavera o In voluptate mors, de 1951, reinterpretació de les vanitas barroques servint-se de nus femenins per construir els cranis.