Maneres de viure

Els títols, de vegades, són metàfores de les pel·lícules que designen. En el cas de La mujer con la nariz rota, no hi ha dubte: producció serbo-alemanya, rodada a Belgrad, es tracta d'una història sobre un país trencat per una guerra que encara roman en el seu inconscient. I aquesta narració múltiple, que aglutina diversos personatges al voltant d'un nadó perdut, que vol copsar l'estat d'una ciutat i un país en un moment determinat, és també un relat travessat per una ruptura, per personatges que no saben trobar el seu lloc en un món moralment devastat. Resultaria un bon exercici comparar-la amb una altra pel·lícula estrenada aquesta setmana, Happythankyoumoreplease, ja que les dues es desenvolupen al voltant de la infància desvalguda com a símbol de la desorientació dels adults i també volen ser un retrat urbà poblat per diversos personatges que entrecreuen les vides en un espai alhora moral i sentimental.

És curiós, en aquest sentit, que de Happythankyoumoreplease esperem precisament el que ens dóna, una comèdia indie amb tocs melancòlics i, en canvi, La mujer con la nariz rota sembla que ens hagi de proporcionar un relat més sobri, més auster, més propi de la imatge que tenim dels cinemes de l'est. Estereotips mentals de l'espectador, al cap i a la fi. I un estereotip, en aquest cas, que Srdan Koljevic trenca quan proposa una pel·lícula molt occidentalitzada, que recull l'estructura de les vides encreuades amb un to accessible i fins i tot dinàmic. Hem d'estigmatitzar-la per aquesta raó? O bé observar simplement si fa la seva feina amb correcció? Que l'espectador decideixi i hi pensi.