Camins aspres

El ponentí Xavier Baró vola per lliure. Aquest any ha publicat un disc poderós, La màgica olivera, en el qual s'ajunten sensibilitat poètica i música de tradició oral. Dijous va arribar a l'Heliogàbal per, teòricament, presentar aquest àlbum. A la pràctica, van sonar quatre peces del nou repertori i el músic va dedicar-se més als dos discos anteriors, Flors de joglaria i Lluny del camí ral.

Amb una imatge espectral i flanquejat per Txabi Ábrego (mandolina i guitarres), va començar amb la tradicional A la plaça fan ballades i amb dues sensacionals balades històriques (Bac de Roda i Girona està sitiada). I després ja va anar virant cap a composicions de treballs anteriors, amb lletres d'una insòlita profunditat literària. Insòlita perquè, en temps de lleugeresa efímera com els que vivim, els versos visionaris carregats de simbolisme de Baró suposen una meravellosa excentricitat. I, musicalment, si fa no fa el mateix: els darrers anys, el cantautor ha dissolt en la seva música records del primer Dylan (Una nit als aiguamolls), orientalisme psicodèlic (La terra de l'antiga alegria), aires trobadorescos (Festa), etc.

Després de brillar com a baladista amb una altra gran peça ambientada en la guerra dels Segadors (La caiguda de Lleida), Baró, que es defineix en una de les millors cançons com a “explorador de camins aspres”, va acomiadar-se tot recordant Jacques Brel i cantant la seva inoblidable Amsterdam.