Poètica de la carestia

Fins al 2005, en què la gale­ria madri­le­nya José de la Mano va rei­vin­di­car-lo per pri­mera vegada arran de la tro­ba­lla d'un con­junt apre­ci­a­ble de les seves pin­tu­res en un gra­ner, Vir­gili Bat­lle Vall­majó (Olot, 1915-Tolosa, 1947) ha estat un des­co­ne­gut. Ho és en certa manera encara avui, per l'escassa difusió que va donar a la seva obra, que amb prou fei­nes va expo­sar, i per algu­nes fabu­la­ci­ons ali­men­ta­des pel mateix mis­teri que envolta la seva vida, com ara que hagués entrat en con­tacte a París amb el cer­cle íntim de Picasso o que hagués par­ti­ci­pat, també a la capi­tal fran­cesa, a la col·lec­tiva Pein­tres de l'Espagne Libre de la Gale­ria Cas­te­lucho, una dada que no ha pogut ser mai con­fir­mada. L'his­to­ri­a­dor de l'art Narcís Selles, que ha inves­ti­gat la seva tra­jectòria per a l'expo­sició Vir­gi­lio. La radi­ca­li­tat estètica d'un pin­tor català anar­co­sin­di­ca­lista exi­liat a Tolosa, que es pot visi­tar al Museu de l'Exili de la Jon­quera (Mume) fins al 15 de gener del 2012, no ha tro­bat a la premsa olo­tina ante­rior a la guerra cap referència de la seva acti­vi­tat artística, i a Tolosa, on va resi­dir com a exi­liat bona part de la seva vida, ha docu­men­tat només una expo­sició indi­vi­dual seva, però l'olotí Vir­gili Bat­lle Vall­majó pot con­si­de­rar-se, segons afirma l'estudiós, “un dels pri­mers artis­tes de l'Estat espa­nyol a por­tar l'abs­tracció geomètrica a una essen­ci­a­li­tat tan extrema”, i això sense sacri­fi­car, en el camí cap a la puresa, un lirisme i una cali­desa poc usu­als en aquesta classe d'expe­ri­men­ta­ci­ons plàsti­ques.

A través d'una acu­rada inves­ti­gació, durant la qual ha entre­vis­tat el germà i el fill de l'artista, Enric i Mic­hel Bat­lle, i una neboda, Eli­sa­beth Coll, Narcís Selles ha ras­tre­jat l'estret com­promís de ‘Vir­gi­lio', el nom amb què solia fir­mar els qua­dres, amb “el pro­jecte eman­ci­pa­dor” del movi­ment lli­ber­tari, tant durant la seva joven­tut, com a sin­di­ca­lista i mem­bre del Comitè Anti­fei­xista de Sant Joan les Fonts, on va tre­ba­llar a la fàbrica pape­rera Tor­ras, com durant l'exili francès, mili­tant acti­va­ment al Par­tit Sin­di­ca­lista Espa­nyol, d'arrel anar­quista, que a l'Alli­be­ra­ment expe­di­ria un informe en què es con­signa la impli­cació de l'artista en les acci­ons de la Resistència. Per Selles, aquesta ads­cripció als cor­rents revo­lu­ci­o­na­ris expli­ca­ria en bona part la seva acti­tud refractària a subs­criure posi­ci­ons estètiques con­sen­su­a­des soci­al­ment i, per tant, assi­mi­la­des pel poder. La seva és, doncs, una tra­jectòria excèntrica i solitària, que tam­poc encaixa amb el tòpic que atri­bu­eix als exi­li­ats una tendència a recrear-se en l'aflicció i la malen­co­nia.

En l'obra de Vall­majó, difícil­ment es detecta cap espe­rit tràgic, a pesar de la seva con­dició d'expa­triat, de viure dis­cre­ta­ment del negoci d'un taller de joguets, i d'haver pas­sat la prova de les cru­en­tes bata­lles de Belc­hite i Fuen­tes de Ebro, on va con­traure la tuber­cu­losi que pre­ci­pi­ta­ria la seva mort als 32 anys. Al con­trari, la seva és una recerca obs­ti­nada de clare­dat, afron­tada amb una tal pobresa de mit­jans (sovint havia de pin­tar amb mes­cles caso­la­nes de pig­ments i guix damunt draps de cuina o llençols vells, i mun­tar aques­tes teles arte­sa­nals en uns bas­ti­dors fets amb fus­tes guer­xes de rebuig), que mai trans­met la impressió àrida i freda asso­ci­ada a les abs­trac­ci­ons de base raci­o­na­lista, sinó que en les seves com­po­si­ci­ons geomètri­ques, afirma Selles, inten­si­fi­cada per “una espècie de vibració cromàtica interna”, més aviat “hi batega una presència latent, fins i tot un afany de lirisme ascètic en el que podríem qua­li­fi­car com una poètica de la cares­tia”.

El comis­sari de l'expo­sició, que ha reco­llit el seu tre­ball en el pri­mer catàleg docu­men­tat sobre l'artista, en edició bilingüe en català i francès, s'explica també el cas insòlit de Vir­gi­lio en un ambi­ent on pre­do­mi­nava el culte als estils pretèrits, si no l'estat de som­nolència, a l'atenció que va saber pres­tar als nous llen­guat­ges de l'avant­guarda que van des­plaçar amb ells els artis­tes de la diàspora pari­senca esta­blerts al Mig­dia durant l'ocu­pació nazi, des de Sonia Delau­nay (de qui sem­bla adop­tar l'ús dels dis­cos simul­ta­nis i els cer­cles concèntrics), a Albert Glei­zes, Jac­ques Lipc­hitz, Jean Arp i, sobre­tot, Otto Freund­lich, un dels pio­ners de l'art abs­tracte euro­peu, la influència del qual és més que notòria en la pro­ducció de l'olotí d'entre 1942 i 1947, el seu període més fecund.