Volàtil, inconsistent

Volatilitat o inconsistència serien els conceptes clau a l'hora de parlar de l'espectacle Murmures des murs, en què Aurélia Thierrée, segons pròpia confessió, es dedica a rescatar idees del subconscient de la seva mare, Victoria Thierrée-Chaplin, cofundadora del cèlebre Cirque Imaginaire juntament amb la seva parella, l'actor i director d'escena Jean-Baptiste Thierrée. Després va arribar el Cirque Invisible. En tots dos, Aurélia i el seu germà, James, que va triomfar fa poc al TNC amb Raoul, hi actuaven regularment, fins que fa uns anys Aurélia, dirigida per Victoria i pouant del seu imaginari, van construir una delícia com L'oratorio d'Aurélia, un espectacle corprenedor, emocionant, sorprenent, d'una gran bellesa visual i una poètica molt especial, amb efectes òptics meravellosos que hi aportaven el misteri, la màgia, potenciada per la presència hipnòtica de la preciosa Aurélia. Aleshores es retratava el món interior d'una noia reclosa i, malgrat que les imatges que es mostraven al públic eren majoritàriament inconnexes, sempre hi havia un fil narratiu que les sostenia. Ni que sigui per comparació, Murmures des murs hi surt perdent, i molt. El factor sorpresa davant determinats efectes, per a qui no ha vist mai un espectacle de la companyia dels seus pares o d'ella mateixa, o fins i tot d'un altre especialista en l'àmbit dels efectes visuals com Philippe Genty, pot justificar un cert enlluernament, però, tot i això, en aquest espectacle no hi ha emoció.

La protagonista emprèn un viatge a través de diversos edificis, en què topa amb la vida dels seus habitants, amb els objectes, amb la seva música, els seus somnis i records, i les seves il·lusions. També es resisteix a ser capturada per una legió d'homes grisos, que la volen transformar en el que són ells mateixos. Interpretacions? Totes les que convingui, com passa amb gairebé totes les imatges que es succeeixen, i això és un valor positiu perquè permet al públic fer-se la seva pròpia idea sense cotilles de cap mena. Ara bé, ja no és tan positiu que l'espectacle sigui excessivament irregular, amb foscos continus que separen una escena d'una altra afectant greument el ritme de la peça, permetent que facin acte de presència la indiferència, o fins i tot l'avorriment. L'aparició d'una mena de ieti de plàstic –a la imatge– és un dels pocs moments interessants en un espectacle en què recursos molt clàssics, com el treball de slapstick de Magnus Jakobsson, un bon clown, o la manipulació d'una gavardina o abric per part d'un sol intèrpret per crear la il·lusió que n'hi ha dos –truc en què excel·leix el mestre Polunin– són els que donen els millors resultats. Cal afegir també el bon treball de cos de Jaime Martínez, impecable, que s'emmarca en un treball global feble, sense consistència, volàtil.