Méliès, origen del somni

Tots ens hem tro­bat alguna vegada o altra en aquesta situ­ació: feia anys que no veiem un vell amic i, de cop, hi enso­pe­guem un dia rere l'altre. Nor­mal­ment, ens posem al dia, com­pro­vem, quan el vin­cle és fort, que és igual que ens haguem pas­sat cinc anys sense inter­can­viar cap paraula: en el millor dels casos, no ens queda altre remei que reconèixer que, fins i tot, el nos­tre vell cone­gut millora amb l'edat. Pot sonar a cur­si­le­ria de cinèfil, però a mi m'està pas­sant això amb Geor­ges Méliès, a qui mai vaig tin­dre el plaer de conèixer però al qual con­si­dero un vell –i molt esti­mat– cone­gut pel sol fet d'estar a l'ori­gen d'algu­nes de les poètiques del cinema –les de la fan­ta­sia, el sub­cons­ci­ent, el somni i el deliri– que m'enllu­er­nen.

A Geor­ges Méliès me'l vaig retro­bar tot just a l'entrada de Locus Solus. Impre­si­o­nes de Ray­mond Rous­sel, l'expo­sició del Reina Sofia dedi­cada al geni, ingenu i visi­o­nari, que va esde­ve­nir fona­men­tal influència en el sur­re­a­lisme, el nou­veau roman, l'Oulipo i altres movi­ments d'avant­guarda del segle XX. A l'entrada de l'exhi­bició, es pro­jec­tava Voyage à tra­vers l'impos­si­ble (1904), la pel·lícula on Méliès, sota la ins­pi­ració de Juli Verne, va voler superar les tro­ba­lles de Le Voyage dans la Lune (1902): a Rous­sel, l'home que va fer som­niar els movi­ments artístics més radi­cals de la pri­mera mei­tat del segle XX, el feien som­niar Verne i Méliès. El nom del mes­tre també apa­rei­xia al bell mig d'un lli­bre que vaig com­prar per lle­gir-lo en veu alta al meu fill gran: La invención de Hugo Cabret, de Brian Selz­nick, un gran relat infan­til-juve­nil que, en alguns trams, opta per ser cinema con­ge­lat en seqüències d'il·lus­tra­ci­ons que fun­ci­o­nen com ele­gants movi­ments de càmera o com efec­tes de mun­tatge al ser­vei de la història. La (gran) novel·la de Selz­nick –que juga a l'anticlímax de posar, rere la reso­lució d'un enigma, una climàtica cele­bració de la memòria cinèfila– és ara una espec­ta­cu­lar pel·lícula de Mar­tin Scor­sese que fa de la imatge tri­di­men­si­o­nal un ús que, pro­ba­ble­ment, hau­ria aplau­dit l'autor d'À la conquête du Pôle (1912). La invención de Hugo s'estrena la mateixa set­mana en què escolto el disc que ha com­post Air amb motiu de la res­tau­ració de Le Voyage dans la Lune. I, ja per aca­bar-ho d'arro­do­nir, men­tre visito els cine­mes Méliès per veure l'última de Finc­her, em dóna per pen­sar que, per pura sime­tria nomi­nal, aquí és on m'agra­da­ria haver vist, per pri­mer cop, l'últim Scor­sese, i no a la tan ben equi­pada com imper­so­nal sala de pro­jecció de Para­mount a Madrid.

Revi­sant una mínima part de les gai­rebé 200 pel·lícules de Méliès que va res­ca­tar en DVD el segell nord-ame­ricà Flicker Alley, no queda altre remei que reconèixer que el mis­satge implícit en el tre­ball de Scor­sese –que no hi ha rup­tura entre Lumière i Méliès, que el somni es nodreix de rea­li­tat– i que el mani­fest de con­tinuïtat que suposa el seu plan­te­ja­ment estètic –més o menys: Le Voyage dans la Lune i Ava­tar (2009), Le même com­bat!– estan car­re­gats de raó. Quan un veu una mera­ve­lla com Le Palais des mille et une nuits (1905), la suc­cessió de telons pin­tats a l'escena de la jun­gla li sem­bla, de manera ine­vi­ta­ble, una pre­mo­nició de la rea­li­tat líquida que pro­po­sen les noves estètiques de la vir­tu­a­li­tat. I el que, en el fons, expli­quen tant Selz­nick com Scor­sese adqui­reix, avui, un sig­ni­fi­cat polític, com el que tenia la (revo­lu­cionària, ines­pe­rada) idea de la feli­ci­tat a Le Havre, de Kau­rismäki: la neces­si­tat de reac­ti­var la màquina del somni, de posar nova­ment en marxa la uto­pia com a mitjà defi­ni­tiu per trans­for­mar una rea­li­tat que se'ns està fent irres­pi­ra­ble.