Misòleg?

La forma prefixada del mot grec miseîn (odiar) encapçala algunes aversions de la condició humana, entre les quals la misantropia (aversió al tracte de les persones) i la misogínia (a les dones). D'altres aversions són menys populars (i potser menys practicades) però completen la llista de fòbies humanes: la misàndria (als homes, al sexe masculí), la misopèdia (als infants) i la misogàmia (al matrimoni). El català contemporani recull, també, el nom savi d'una aversió molt habitual entre els tradicionalistes de mena i els tecnòfobs d'última generació: el misoneisme (aversió a les novetats, a les innovacions). Però més enllà dels misoneistes cridaners (que bramen contra els avenços humans des d'un angoixat on-anirem-a-parar), cal fixar l'atenció en uns éssers molt més perillosos: els misòlegs. El DIEC defineix la misologia com “l'aversió al raonament a la manera escolàstica, a la discussió”. Un misòleg és, per tant, algú mancat d'esperit crític i incapaç de posar en qüestió les seves certeses. El terme prové del Fedó platònic, el diàleg que presenta les últimes hores de Sòcrates abans del seu suïcidi induït. En el món anglosaxó, la misologia expressa, per extensió, l'antiintel·lectualisme tan propi dels fanàtics.