Love of Lesbian: es pot ser ‘arty' sense pretensions?
En art, la tècnica no ho és tot. El que més costa no és trobar músics educats i bons professionals, sinó creadors que aconsegueixin aquella troballa que encén l'espurna del talent i la imaginació. Si, a sobre, la tècnica existeix i es posa al servei de l'originalitat, el resultat provocarà els elogis dels melòmans. I si a més es desperta la passió d'un públic ampli, llavors el resultat és perfecte. Fa por utilitzar aquest adjectiu, perquè en qüestions d'art res és total, però l'evolució dels catalans Love of Lesbian els apropa a una jugada creativa pràcticament rodona.
Los días no vividos, el seu darrer àlbum, que recent ha sortit a la venda, és un nou tresor que culmina una carrera que mai ha tingut pressa. Santi Balmes, l'ànima del grup, és un artista de fons que ha insistit en la seva direcció al marge de l'èxit fins que, en plena maduresa, s'ha trobat amb el favor del públic a tot Espanya. Les seves gires són, ara com ara, sinònim d'èxit. Des dels seus inicis, en anglès, fins ara, en castellà, Love Of Lesbian han transitat diversos camps del rock i el pop des de la independència (de cor, no de segell discogràfic), tot vestint les cançons de pinzellades oníriques, històries farcides de creativitat en què es mescla la realitat i la mentida, el viscut i l'imaginat, la reflexió i el somni. Un surrealisme quotidià carregat de poesia irònica, de vegades de tradició daliniana, d'altres aparentment absurda, que fa volar la ment de qui els escolta. I aquest punt de vista artístic l'han observat en cada detall de la seva obra, més enllà de la lletra i els arranjaments, des de la posada en escena fins als videoclips. En aquest sentit, la imatge que els ha donat la realitzadora Liona els ha ajudat, sens dubte, a catapultar els seus discos. L'obra de Love of Lesbian, doncs, és tan arty com sincera. El seu surrealisme és natural, gens artificiós, reflex del tarannà de Santi Balmes. Una barreja gairebé única en l'escena musical catalana actual.
