Ainaud de Lasarte, insubstituïble
Hi ha qui diu que ningú és insubstituïble; doncs en el cas de Josep Maria Ainaud de Lasarte, s'equivoca.
Ell, quan era un jove universitari, va participar, jugant-se-la –aleshores mataven–, en la lluita en contra el nazisme i el règim franquista aleshores aliat seu, i, posteriorment, fins a la fi del règim, va ser un lluitador per la llibertat i la dignitat humana. Ell és insubstituïble perquè és difícil trobar algú que mai digués no a aconseguir que el gruix de la gent més popular s'iniciés en el coneixement de la nostra historia nacional. Al llarg de tota la seva vida l'Ainaud ha estat una molt bona persona. Un home bo, culte i generós que ha viscut per als llibres, a partir dels llibres i que ens ha ensenyat a partir dels seus llibres. Des d'un àmbit en què no s'ha estat just amb ell.
No va ser un professor universitari, malgrat que en tenia molt l'esperit, perquè els anys que va viure la lluita per la vida no el va portar per aquí. Des de la química al dret i d'aquí a la història, el seu món ha estat divulgar amb tota l'honestedat del món el coneixement del nostre passat nacional. Ho ha fet des de la revista Historia y Vida, on utilitzava un munt de pseudònims, i des de la premsa més variada. I, ja en democràcia, des de la ràdio i la televisió. Ell ha fet més per la consciència nacional que molts dels qui mai no han reconegut la seva tasca, instal·lats en el seu estèril elitisme cultural.
L'Ainaud admirava el seu germà Joan. Orfes tots dos relativament joves, van haver d'espavilar-se ben aviat. Ell en va seguir, del seu germà gran, la petja del saber, però no del món de l'art, sinó el de la cultura en el seu sentit més ampli, i sobretot en el camp de la història.
Actiu antinazi i antifranquista, ho va ser des del nacionalisme democràtic. Mai va abandonar aquest ideari, fins i tot trencant la disciplina de vot; crec que va ser de les primeres vegades que va passar al Parlament, quan en una argúcia parlamentària va votar a favor del dret a l'autodeterminació malgrat que el seny del moment del nacionalisme moderat optava per l'abstenció.
Els anys cinquanta i seixanta va anar al rescat de nuclis anarcosindicalistes que havien quedat sense control ni direcció davant la repressió i la defecció d'uns quants que es vengueren al franquisme, i els reconduí cap al socialisme i nacionalisme català. Algú ho hauria d'estudiar amb rigor i sense apriorismes. I durant anys i anys, amunt i avall del país, tot per la cultura i el redreçament nacional. Des d'ateneus i centres catòlics o obrers fins a corals, casinos, esplais i diferents entitats. Calia algú. Hom pensava en l'Ainaud. Ho podia fer perquè darrere hi havia la Carme. El seu seny ordenador en tot, vida i obra, música i literatura. Acció i malícia positiva.
La darrera vegada que el vaig veure, fa uns mesos, en marxar, a en Pep Marin i a mi ens va acomiadar regalant-nos un llibre, a escollir, de la seva boníssima biblioteca. Havia quedat cec, i els llibres “són per llegir”, ens va dir.
Sempre optimista, content, agradable i d'una correcció que et feia sentir bé al seu costat. L'Ainaud havia escrit un munt de llibres, molts de divulgació i alguns de selecta recerca. Va treballar a fons la figura i obra d'en Prat de la Riba. Va ser la primera persona que em va encarregar un llibre, La història del Foment Martinenc, Ateneu Obrer, del barri del Clot de Barcelona. El cost el va pagar de la seva butxaca.
L'Ainaud, en Josep Maria, al llarg de la seva vida ha llaurat molt i molt pel país. Alguns fruits del que ell va sembrar els comencem a veure madurar, i molts més que tindrem no haurien estat possibles sense aquest cavaller xerraire, actiu i bondadós. El millor homenatge per a ell segur que és un record afectuós i un somriure de complicitat que vagi de punta a punta, al llarg i ample del nostre país, que ell tant ha estimat. Insubstituïble, però amb un solc molt profund i encara més fecund.
