Amor feliç (i veloç)

L'huracà Mishima va passar dimarts pels jardins de Cap Roig de Calella de Palafrugell per presentar el nou disc L'amor feliç. Com el bon vi, amb el temps el quintet català ha madurat molt bé el nou repertori, i després d'haver tocat a Girona i Banyoles, va tornar a terres gironines per actuar en un dels escenaris més exigents i destacats de l'estiu. Tornaràs a tremolar va obrir un concert marcat per la velocitat amb què es van ventilar la vintena de cançons que van oferir: una hora i quinze minuts. Els Mishima són homes de poques paraules i van anar per feina sense manies. La potència de les cançons ho exigeix així, una cançó darrere una altra, com una mena de droga malaltissa o un orgasme etern. Després de La forma d'un sentit, el grup va tocar una de les noves, Els crits, i tot seguit va tornar al repertori antic i recuperar L'estrany i El temple, que va posar a prova les polifacètiques cordes vocals de David Carabén. El concert va prosseguir amb Una cara bonica, Guspira, estel o carícia, Els vespres verds i Ull salvatge, que van precedir la que acabarà sent una de les imprescindibles dels seus espectacles: La vella ferida, amb un final a la pianola quasi evangèlic. Ossos dins d'una caixa va servir per escalfar motors perquè el públic esclatés amb L'olor de la nit, l'única que va arrencar el 99,9% del públic de les butaques. Amb Qui n'ha begut, L'última ressaca i Un tros de fang s'obria el camí cap a un final que mai arribava perquè el públic demanava més i més. Pell de gallina devien tenir els Mishima quan el públic, dret i espontàniament, va cantar a pèl la tornada de No obeir, exigint una darrera cançó. El final va arribar amb El camí més llarg, i el prec del grup després de tres bisos: “Sisplau, deixeu-nos tornar a casa!”