L'home amb atributs

Fa un parell d'anys, en els primers dies d'un estiu xafogós i ofegador, em vaig trobar amb l'Arnau Puig en un carrer contigu al Macba. Sota un sol de justícia, el vaig veure suat i atrafegat. “D'on véns, Arnau?”, li vaig preguntar. “Vinc del Sónar”, va contestar. “D'una exposició del Sónar?” “No, no, del Sónar Dia.” “Ostres!” El gran crític d'art, filòsof, el membre de Dau al Set, venia d'interessar-se per les últimes tendències musicals, de barrejar-se amb els joves, d'apropar-se a una de les manifestacions culturals del nostre segle, del XXI. És una anècdota simple, si voleu, però des d'aleshores, malgrat el seu aspecte d'octogenari patrici romà (com ahir el va definir Vicenç Altaió), veig l'Arnau com una ànima jove; més jove, en la seva combativitat i compromís, que molts joves biològics.

No és estrany que el seu últim llibre, Carta oberta als joves de Catalunya, en què aposta per la independència del país, vagi adreçat als joves. Puig no ha volgut deixar escapar l'oportunitat d'aquest moment històric, per saltar des del trampolí, que diu ell, i anar un pas més enllà de la filosofia, l'estètica i la crítica d'art. Arnau Puig, malgrat el llarg recorregut que ja ha fet, continua escrivint el poema de la seva vida. Mirant-se el joc des de la porteria del camp de futbol de la vida, però preparat per actuar en qualsevol moment. Reflexió i acció en un mateix paquet.

La unanimitat que provoca Arnau Puig, com a intel·lectual i com a persona, es va fer evident ahir durant deu hores (sí, heu llegit bé), en un maratonià homenatge que feia de preludi a la inauguració de l'exposició Arnau Puig. Pensar la imatge, a la Virreina Centre de la Imatge. Encara que darrerament els merescuts reconeixements li han plogut (com ara el Premi Nacional de Cultura), dubto que mai l'Arnau s'hagi hagut d'enfrontar a un homenatge tan llarg com sincer. Un seguit de vint conferències de sengles personatges del sector cultural, d'un quart d'hora cadascuna; totes diferents, això sí, però amb una paraula comuna a tots: mestre. Quin dia de Santa Llúcia!

Acompanyat per la seva inseparable esposa, Consol, el mateix Arnau, al final de la sessió, assegurava: “Amb totes aquestes conferències, jo mateix he anat aprenent, m'he après a mi mateix. Jo sóc vosaltres. Sou vosaltres els que m'heu fet a mi.” En les paraules de Puig no hi ha falsa modèstia. És pura generositat intel·lectual i humana. Arnau ha estat generós amb els alumnes (ho recordava Altaió), amb els artistes (l'escultor Salvador Juanpere evidenciava la mirada atenta i lliure de Puig davant les obres d'art), amb els galeristes (com recordava Llucià Homs) i amb els crítics i periodistes d'art, com aquesta cronista ha pogut comprovar tantes vegades.

Ferran Mascarell, conseller de Cultura en funcions, es va referir en la seva intervenció a una novel·la que el va marcar de ben jove, L'home sense atributs, de Robert Musil. El protagonista, Ulrich, viu deixant-se portar pel corrent i sense essència enmig d'una societat en crisi i de pèrdua de valors.“ Us sona? L'Arnau Puig, en canvi, és l'anti-Ulrich. És l'home contemporani amb atributs, ple de compromís amb la societat, amb un món on tothom pugui viure amb dignitat”, va dir Mascarell.

El traficant d'idees Vicenç Altaió, que va recordar la seva primera topada amb Puig quan era estudiant a la Universitat Autònoma, va proclamar un contundent “ni Eugeni d'Ors, ni Pujols, Arnau Puig!”. Altaió va qualificar Puig de “filòsof a favor i a la contra, filòsof combatiu”. En un món sense atributs, llegim Arnau Puig i celebrem'ho.