Sense cultura

D'ARA. I. D'AQUÍ

maria palau

Per amor a l'home

L'artista Gabriel Schmitz pinta la vulnerabilitat del ser amb un humanisme sincer i corprenedor

Vivim en un món sense silencis. Atrapats per l'estridència exterior, no podem escoltar el nostre interior. Els sorolls ens alienen i ens condemnem a viure al marge de nosaltres mateixos, ens obliguen a renunciar al nostre sentir més profund. A aquesta frustració hi planta cara la pintura de Gabriel Schmitz (Dortmund, 1970), establert des de mitjan anys noranta a Barcelona, ciutat on ha crescut la seva obra, avui apreciada aquí i molt més enllà. Schmitz és un artista d'una sensibilitat corprenedora, cosa que, habilitat a part, el dota per ser un bon pintor, pintor d'una estirp cada vegada més difícil de detectar en una escena artística rica en mitjans i tècniques de treball però pobra en les actituds i el pensament que genera. En el nostre món de dissonàncies, l'art no pot ser, com malauradament acostuma a ser, un xisclet histèric com tota la resta. Ha de ser el contrari: un espai de reflexió serè i equilibrat on poder-nos retrobar amb la nostra veu íntima, no pas per conquerir certeses, sinó per descobrir dubtes. I aquí la pintura, la bona pintura que tan escasseja, hi té camp per córrer.

Parlem de pintura i parlem de l'home, parlem de la pintura d'avui i de l'home d'avui, còmplices en el projecte artístic de Schmitz, que a les seves teles ens commou amb una desfilada d'humanitat que du el signe tràgic de l'existència però alhora el reconfort de sentiments com la tendresa, la protecció o la compassió. És impossible denegar la mirada als rostres que Schmitz pinta amb tanta delicadesa i trames de subtileses; com si d'un laberint de miralls es tractés, els ulls que emergeixen de les seves teles ens interpel·len directament i ens embruixen fins que obtenen respostes sinceres i honestes. L'artista aconsegueix que l'espectador penetri i es dilueixi en la seva obra; li treu coses de dins. Fita meravellosa perquè és quan la pintura deixa de ser una il·lusió. L'obra de Schmitz és una experiència emocional que recompensa l'espectador que busca alguna cosa diferent del brogit del món d'avui. És clar que en la seva obra supura dramatisme (les seves figures, tan solitàries i vulnerables, semblen ofuscades per un desconsol infinit, es recargolen en posicions fetals qui sap si per culpa d'un dolor insofrible), però també invoca un enèrgic amor per l'home vigoritzant.

Schmitz llueix aquest fred febrer a la galeria Jordi Barnadas de Barcelona la seva obra més recent després d'un periple expositiu que l'ha dut de Madrid a París. Hi ha una bona mostra del que va ser el seu neguit de treball el 2012 i el que ja despunta aquest 2013, tot plegat un exquisit recital artístic d'un creador que té la clau del geni pictòric: “Més que saber pintar, el que em preocupa és saber veure.” Poques coses més s'hi poden afegir.

Diari il·lustrat
Gabriel Schmitz va publicar fa uns mesos un bell diari il·lustrat del viatge que va fer al Japó el 2010. Imprescindible per als amants de les aventures, més que físiques, sensitives.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.