L'estètica de la lletjor

De la classificació que fa Josep Pla entre amics, coneguts i saludats, jo, respecte de l'Eugenio Trías, em situo a l'última, malgrat haver-hi compartit professionalment departament i taula de despatx. No ens menysteníem, al contrari, ens respectàvem, però ell es trobava entre els que n'he dit gent de la pulchritudo (els nets i purs), els de l'àgora, mentre que jo era un peripatètic de carrer, de la fellinesca strada. Havíem intentat parlar de la seva estètica de la lletjor, que trobava a la pràctica totalitat de la producció artística contemporània, caracteritzada pel que és brut, malforjat, sense cura ni refinaments respecte ni de les intencions ni dels suports. Jo, en canvi, anava adelerat darrere del que és directe, del tal com surt, del que expressa i prou, i que l'estètica ve després, en la reflexió, que ha de sospesar-ho i tenir en compte tot. Primer el raig, després l'embadaliment formal, raonat en cada un dels moments, si cal. L'Eugenio, no; volia que les obres fossin fetes d'entrada segons criteris formals establerts i que si després calia s'anés afuant el complex formal. Ell començava per les òperes del Liceu, per les italianes i per les alemanyes; jo, per les peces estrafolàries de Brecht. La brutalitat de l'art contemporani dels Tàpies o dels Rauschenberg no li plaïen, el molestaven, eren obres lletges (tenia raó, però eren directes). Ens respectàvem en la llunyania. Un dia em va passar el Moses und Aron de Schönberg; li agradava per la brutalitat sonora amb què els dos contertulians s'esbatussaven. Tocar de peus a la bruta realitat del terra o sentir la precisió dels límits: una qüestió d'encert.