D'ARA. I. D'AQUÍ
montse frisach
Darrere portes i finestres
La barcelonina Montserrat Soto presenta a Madrid les últimes fotografies del seu projecte ‘Doom City'
Malgrat que el seu principal mitjà d'expressió és la fotografia, la major part de l'obra de la barcelonina Montserrat Soto (1961) està relacionada amb l'espai. És en aquest sentit que les seves imatges tenen alguna cosa d'escultòriques i volumètriques però en una superfície plana de dues dimensions. La seva obra és també una invitació a la reflexió sobre el paisatge (sobretot el que ha estat tocat per la mà humana), el qual converteix en un espai de reflexió per se. Amb una tria dels espais, gens innocent, Soto intenta que l'espectador faci un pas més enllà de la pura contemplació de l'obra. I al seu torn, com en un joc de nines russes, posa a prova el mateix fet de la contemplació de l'obra d'art.
Soto sempre treballa a partir de grans sèries que li ocupen llargues temporades. L'últim dels seus projectes és Doom City, que va començar el 2005 amb l'exposició Tracking Madrid al Museu Reina Sofia, i de la que ara, fins al dia 7 de març, exposa la part més recent en la mostra Temps trencat, a la galeria Juana de Aizpuru de Madrid. En les fotografies que Soto presenta en aquesta mostra, els paisatges –sempre espais que ens evoquen abandonament, degradació o perifèria– semblen estar al darrere de portes d'emergència transparents. “La imatge d'una porta o una finestra és el signe que permet obrir els espais expositius per anar a aquests altres llocs reflexius proposats –explica l'artista–. En aquesta exposició són sortides d'emergència, que no són sortides, i finestres d'emergència, que no són finestres d'emergència”.
Una doble realitat en temps i espai
En aquests paisatges de no-espai i no-temps, Soto crea “una doble realitat en temps i espai quan incorpora els grafits escrits sobre aquestes imatges de finestres i portes escrits des de l'altra banda”. Temps trencat pretén ser “una reflexió sobre la nostra societat contemporània, a través de signes que ens arriben del passat”. L'ús de la fotografia permet a l'espectador “traslladar-nos a altres llocs però no com a turistes o visitants, sinó per preguntar-nos, no tant sobre el paisatge, sinó a partir del paisatge”.
De moment Montserrat Soto continuarà treballant en el projecte de Doom City, dividit en quatre temes: Privat públic, Legal il·legal, Llibertat necessitat i Temps trencat no-temps no-trencat. “És un projecte molt estimulant i molt ampli”, assegura. Fa un any que l'artista es va traslladar a viure al poble de Gumiel de Izán, a la província de Burgos. Estar allunyada de la ciutat li permet treballar amb més profunditat. “La vida va massa ràpida. Treballar en una cosa que necessita tanta informació i arxiu m'obliga a romandre en una gran soledat, i això és el que necessito en aquest moment.”
