Contra el desànim, llibres i roses

Pots estar decaigut o fins i tot deprimit, en aquest estat d'ànim generalitzat en què molts ens movem, però per Sant Jordi hi ha quelcom especial que foragita ni que sigui per un dia aquest desànim. El llibreter Guillem Terribas ho defineix molt bé establint un símil futbolístic: “Per Sant Jordi és l'únic dia que no hi ha crisi; és com un Barça-Madrid, que, per més crisi que hi hagi, sempre s'omple el camp.” Si a això hi sumem que la diada d'ahir la van presidir un sol majestuós i una temperatura benigna, la jornada es pot qualificar simplement d'extraordinària.

Tan bon punt surt de casa, ja a primera hora, un s'adona que el 23 d'abril és un dia especial. Hi ha molt de formigueig, els balcons llueixen orgullosament senyeres i estelades, a les entrades de les escoles et reben amb els braços oberts perquè els compris una rosa o un llibre per finançar l'excursió de torn i, si te n'escapes (o no), tranquil, que sempre hi ha algú pidolant perquè li compris una rosa. I és que poden passar els anys i complir-se molts Sant Jordis, però poques coses canvien. Sobretot a la Rambla i la plaça de Catalunya, on es congreguen la majoria de parades de llibres, flors, associacions, sindicats i partits polítics. Mormons inclosos. La competència és ferotge, sobretot per vendre't alguna
cosa.

Com és habitual, la jornada es va dividir en tres grans etapes: a primera hora, la millor per consultar, comprar i saludar, amb molta mainada, jovent, aturats, i treballadors que exprimien al màxim la seva mitja hora d'esmorzar; al migdia, les aglomeracions emigrades per una estona a les terrasses, els restaurants i les cafeteries, i, a la tarda, l'habitual marea humana, sobretot a partir de les cinc, que marquen l'hora de fugir cames ajudeu-me.

Els llibres i les roses van ser els protagonistes i, és clar, per la part que els toca, els escriptors. Aquest any, a diferència de l'any passat, aquests es van prodigar més per les parades habituals. Parlem de Narcís-Jordi Aragó, Martí Artalejo, Gerard Bagué, Mar Bosch, Roger Costa-Pau, Núria Esponellà, Josep M. Fonalleras, Lluís Lucero, Núria Martí, M. Mercè Roca, Xevi Sala, Mercè Saurina... entre altres. Els que no, també es van muntar la seva pròpia paradeta, oferint els seus llibres autoeditats. Bé, i un clàssic: Guillem Terribas, que, tot passejant d'una parada a l'altra, i a la Llibreria 22, demostra com n'és, de mediàtic, servint els clients, saludant les autoritats i atenent a la vegada els mitjans de comunicació. Ell demostra que sí que es pot ser omnipresent.

Pel que fa les flors, un dels altres camps de batalla de la diada, els venedors van demostrar tenir recursos oferint tot un arsenal de mides i colors, malgrat que la tradicional rosa vermella continua sent un valor assegurat. Per raons òbvies, la blaugrana (el Barça competia, contra el Bayern... i contra Sant Jordi) i la groga i vermella (que evoca la senyera) van tenir la seva tirada. Com sempre, la majoria de compradors eren ells, per complir una bella tradició que marca que els homes regalen la rosa a les seves estimades com en el seu dia sant Jordi la va oferir a la princesa Violant. També és cert que els temps canvien o, si més no, les relacions amoroses. I si no, que li ho preguntin a un bon amic de la feina que, enamoradís de mena, va exclamar en plena Rambla: “Avui és el dia que regalaria roses a totes les dones!” Ho va dir coincidint amb la publicació d'una enquesta recent, d'aquelles de qui no té feina el gat pentina, que assegura –en contra del tòpic– que els homes som més romàntics que no pas les dones. També, és cert, que també som més infidels. Ai, l'amor!