Una zona paleolítica molt fèrtil

Arqueòlegs de la Universitat de Barcelona investiguen des del 1979 a la zona septentrional de la serra de Montsant

L'equip d'arqueòlegs de la UB diri­git per Pilar García Argüelles va exca­var l'Hort de la Boquera aquest mes de juliol. García Argüelles forma part des del pri­mer dia dels equips que des de fa tres dècades inves­ti­guen els jaci­ments pre­històrics de Mar­ga­lef, una tasca que va impul­sar l'actual catedràtic de Pre­història de la UB i direc­tor del Semi­nari d'Estu­dis i Recer­ques Pre­històriques (SERP), Josep M. Fullola. L'any 1979, Fullola va repren­dre les exca­va­ci­ons que havia dut a terme a la cova del Fila­dor el metge i arqueòleg reu­senc Sal­va­dor Vila­seca als anys trenta i poste­ri­or­ment en cinc inter­ven­ci­ons inter­mi­tents més entre 1948 i 1963. El Fila­dor és un gran abric d'uns 100 metres de lon­gi­tud, situat al riu Mont­sant al pas per Mar­ga­lef, i que els arqueòlegs de la UB van exca­var durant divuit anys (fins al 1996) per con­fir­mar que és el refe­rent obli­gat de l'epi­pa­leolític a la zona, és a dir, de la tran­sició del paleolític al neolític.

Durant tots aquests anys, la UB (que fa 30 anys era la uni­ver­si­tat de les comar­ques de Tar­ra­gona, atès que encara no s'havia creat la Uni­ver­si­tat Rovira i Vir­gili) ha impul­sat exca­va­ci­ons al nord-oest del Mont­sant, una zona que ofe­reix una gran riquesa d'abrics. Als jaci­ments ja esmen­tats del Fila­dor i de l'Hort de la Boquera cal afe­gir-hi els de l'abric dels Colls (un dels jaci­ments paleolítics més rics de Cata­lu­nya), la cova Sole­llada o del Boix, la cova de la Taverna o el jaci­ment a l'aire lliure del Pla­not. Els arqueòlegs també han inter­vin­gut en l'exca­vació de res­cat que es va dur a terme a la balma de l'Auferí per docu­men­tar-la abans que quedés negada per les aigües del pantà de Mar­ga­lef.

Tres dècades d'inves­ti­gació han con­fir­mat que la vall del riu Mont­sant és una zona molt rica en ves­ti­gis arqueològics d'època pre­històrica, la majo­ria dels quals són a les bal­mes de la serra. Les bal­mes han fun­ci­o­nat des de temps imme­mo­rial com a lloc d'aixo­pluc per a les comu­ni­tats huma­nes i, segons les èpoques, han ser­vit de cor­rals d'ani­mals, car­bo­ne­res o, fins i tot, refugi d'ere­mi­tes. «Si són bal­mes cone­gu­des o hi ha hagut molta acti­vi­tat humana moderna, han per­dut qual­se­vol ras­tre pre­històric perquè tot el Mont­sant és una zona poten­ci­al­ment pre­històrica», explica Jordi Nadal, mem­bre de l'equip. «Per això no les exca­vem totes, i també perquè n'hem de dei­xar per a gene­ra­ci­ons poste­ri­ors d'arqueòlegs, que segu­ra­ment tin­dran més mit­jans que nosal­tres i podran arri­bar més lluny en les seves inves­ti­ga­ci­ons».

Com a gran con­clusió, les inves­ti­ga­ci­ons demos­tren que la zona va ser den­sa­ment ocu­pada entre finals del paleolític supe­rior i l'epi­pa­leolític, fa entre 13.000 i 8.000 anys. Hi vivien les últi­mes comu­ni­tats caçado­res recol·lec­to­res euro­pees en un moment en què aca­bava l'època de les gla­ci­a­ci­ons (el plis­tocè), bas­tant més freda, i començava el clima tem­pe­rat actual (l'holocè), fa uns 10.300 anys.

El jaci­ment de l'Hort de la Boquera, objecte de les cam­pa­nyes arqueològiques actu­als, és una petita balma situ­ada prop de l'entrada de Mar­ga­lef. Té una datació de 12.250 anys i els arqueòlegs hi ras­tre­gen res­tes de sílex (o pedra foguera) tallat o dei­xa­lles de la fabri­cació de les eines, alguns ossos, algu­nes clos­ques de car­gol i frag­ments de car­bons (fus­tes cre­ma­des). El sílex és el mine­ral que més s'ha recu­pe­rat als jaci­ments de la vora del riu Mont­sant, atès que era (i encara és) excep­ci­o­nal­ment abun­dant a Ull­de­mo­lins, des d'on és arros­se­gat aigües avall pel riu.

«Això no és Ata­pu­erca i el que nosal­tres hi bus­quem no són tre­sors, sinó infor­mació», matisa Nadal, infor­mació sobre les comu­ni­tats huma­nes que hi van viure, «i això implica recu­pe­rar les eines i les dei­xa­lles de la seva acti­vi­tat quo­ti­di­ana». També es fan estu­dis geològics a l'entorn del jaci­ment, una tasca que per­met saber com s'ha anat modi­fi­cant el pai­satge. En el cas de l'Hort de la Boquera, l'assen­ta­ment pre­històric es va situar molt a prop del riu Mont­sant. Però el riu dis­cor­ria entre 20 i 22 metres per sobre del nivell actual. Uns quants milers d'anys després, com a con­seqüència que el riu anés exca­vant la llera, es va situar a uns 13 metres per sobre del nivell actual. Aquell va ser el moment que l'abric del Fila­dor va ser ocu­pat, ja a l'epi­pa­leolític.

Clima fred

Les bandes de caçadors recol·lectors, que podrien estar formades per una quinzena de membres cadascuna, vivien en la gran quantitat d'abrics que hi havia a prop dels meandres del riu Montsant. De fet, l'extrem més septentrional de la serra de Montsant és d'una gran riquesa d'abrics que van facilitar l'assentament d'un nombre important de comunitats nòmades. Aquell era el moment de la fi del període de les glaceres i, per tant, el clima era més fred que l'actual, però no gaire més. Tot i que la temperatura devia variar segons cada indret, els estudis de les fustes cremades i el pol·len que els arqueòlegs han trobat als jaciments de la vall del riu Montsant fan suposar que a finals del paleolític hi predominaria un paisatge relativament desforestat amb la presència d'algunes clapes de pi roig, un paisatge que, en definitiva, podria recordar el de determinades zones pirinenques actuals o del centre i nord d'Europa.

A la recerca del sílex

Els habitants de l'Hort de la Boquera eren individus plenament humans (Homo sapiens) que van aparèixer fa uns 170.000 anys a l'Àfrica, des d'on van començar a escampar-se per la resta del món fa uns 100.000 anys. A Europa van arribar fa uns 40.000 anys i van substituir els neandertals, l'espècie d'homínids precedent. Aquests humans de finals del paleolític eren exclusivament caçadors recol·lectors, ja que encara no es dedicaven a la producció d'aliments mitjançant l'agricultura i la ramaderia. Tampoc no coneixien la ceràmica ni els metalls. Les seves eines estaven fetes de matèries vegetals i animals, i també de pedra, sobretot de sílex, que modificaven a través de la talla. Els grups humans s'organitzaven en bandes de poques famílies i es movien al llarg d'un ampli territori buscant els aliments. Eren, per tant, nòmades. Al Montsant s'estaven a les balmes properes al riu, que els aprovisionava de l'aigua i els minerals que necessitaven, especialment de les pedres de sílex que el corrent d'aigua portava de les terres més altes del que avui és el terme d'Ulldemolins.

L'alimentació

Amb el canvi climàtic que va suposar l'inici de l'holocè, en què es deixaven enrere els últims freds tardiglacials i les temperatures s'anaven fent més suaus, els modes de vida de les comunitats de caçadors recol·lectors no van variar substancialment. El nou clima va suposar aprofitar més i millor alguns recursos que abans eren més escassos per causa del fred, com ara fruits silvestres, petits vertebrats (peixos, ocells i conills) i mol·luscs terrestres i aquàtics. Per contra, alguns animals de mida més gran es van fer més escassos o fins i tot es van extingir. Els jaciments arqueològics de la serra de Montsant, però, no han conservat bé la matèria orgànica. Per tant, als arqueòlegs no els és possible establir amb exactitud quins eren els recursos alimentaris de la zona, tot i que no devien faltar les cabres salvatges i els cérvols que caçaven.

Pells per vestir-se

Un caçador del paleolític superior final, que és el període a què correspon el jaciment de l'Hort de la Boquera, vestiria roba confeccionada amb pells, adobades o no, dels mateixos animals que caçava. Tot i que no s'ha conservat cap resta de roba d'aquesta cronologia (entre 13.000 i uns 8.000 anys enrere), els arqueòlegs dedueixen els tipus de tall que es feien a les pells pel descobriment d'agulles de cosir fetes sobre os o per les marques deixades en algunes eines de pedra que feien servir com a estris per adobar. A l'Epipaleolític, el període a què correspon l'abric del Filador, la indumentària es va fer més lleugera perquè ja no feia tant de fred. També s'ornamentaven amb cintes per al cap, plomalls i cues d'animals que es lligaven a diferents parts del cos. I utilitzaven penjolls que confeccionaven amb conquilles de mol·luscs marins.

Llances per caçar

En el paleolític superior es van inventar l'arc i la fletxa per caçar, però el seu ús no estava generalitzat. Així, per caçar grans preses s'utilitzaven llances o javelines impulsades per un propulsor. Això els arqueòlegs ho saben pel pes i la mida dels elements que han trobat i que funcionaven com a puntes de projectil, arpons o puntes fetes sobre os o banya de cérvol, o puntes relativament grosses de sílex. En l'epipaleolític, l'ús de l'arc i la fletxa per a la cacera ja s'hauria generalitzat i això va afavorir la fabricació d'unes puntes de projectil de mida molt petita que els arqueòlegs anomenen elements geomètrics, ja que tenen formes de triangle, trapezi, etc., i que serien les primeres i veritables puntes de fletxa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.