El món perdut de Moncada
Pere Calders el va encoratjar a escriure, i a fer-ho amb el català de la Franja de Ponent
‘Camí de sirga' és una novel·la “sobre sentiments, sobre la pèrdua d'una vida”
A Moncada no li agradava que a la seva obra li posessin l'etiqueta de ‘novel·la rural'
Tenia més de quaranta anys quan es va quedar sense feina. Jesús Moncada (Mequinensa, 1941 – Barcelona, 2005) va haver de plegar de l'editorial amb seu a Barcelona en què treballava, i va decidir que aquell era el moment de dedicar-se de ple a la creació literària, a allò que ja havia anat fent “a estones”, per matar el cuquet. I va començar a bastir la que es convertiria en la seva obra magna, Camí de sirga, una novel·la que ha trepitjat el cim de la literatura catalana contemporània, que ha estat traduïda a quinze idiomes i que ha guanyat nombrosos premis literaris. Aquest novembre fa 25 anys de la seva publicació, a La Magrana, el 1988.
Va ser Pere Calders, escriptor a qui admirava (i amb el qual va treballar a l'editorial Montaner i Simon), qui el va encoratjar a escriure, i a fer-ho amb el seu català, el que es parlava i es parla al Baix Cinca, en aquesta banda de l'Ebre que administrativament correspon a l'Aragó. A Moncada no li calia aquesta recomanació, perquè la seva fixació per conservar, recuperar, parlar, estudiar i escriure en català, en el seu català, era ferma. I quan va començar a posar sobre el paper Camí de sirga ja feia temps que en tenia al cap el seu contingut i la seva llengua. “Va vomitar tot el que portava a dins; tenia la novel·la al cap des de tota la vida i feia molts anys que havia començat a fer una recerca: de paraules, de noms de les eines del riu, de les eines de la mina...”, explica la seva germana, Rosa Maria Moncada, que va viure amb ell tant la gestació de la novel·la com els fets que allà s'hi descriurien: la desaparició de Mequinensa sota les aigües per la construcció d'un pantà.
El poble vell, la mítica Mequinensa de la infantesa de Moncada, situada allà on s'aiguabarregen les aigües de tres rius ( l'Ebre, el Segre i el Cinca), i que estava dominada per les mines de lignit i per la navegació fluvial, va quedar ofegada pel pantà construït durant el franquisme. L'any 1957 començava la construcció per part de l'empresa Enher de la presa de Mequinensa, situada Ebre amunt, i del pantà de Riba-roja (a la Ribera d'Ebre), la cua del qual faria desaparèixer el poble antic. Al 1971 el poble es trasllada i es reconstrueix de nou al marge del riu Segre, on és actualment.
A partir d'aquest fet, l'autor mequinensà converteix els antics habitants en personatges literaris i s'endinsa en la història del poble, des de la guerra del Francès fins a la construcció de les cases noves. I tot prenent com a nexe el camí de sirga, aquell senderó situat a la vora de l'Ebre des d'on ases i homes controlaven el rumb dels llaguts amb l'ajuda de cordes.
Però Camí de sirga és molt més que el relat sobre un poble condemnat i abocat a la destrucció. “És una novel·la sobre sentiments, sobre la pèrdua d'una vida; sobre una gent que es queda sense passat; i aquests sentiments són universals, d'aquí la bona acollida de la novel·la aquí i al Japó”, exposa Rosa M. Moncada. Ella en fa una lectura molt personal, de Camí de sirga: “És com si hagués deixat escrit tot el meu passat”, assegura.
Rosa Regàs
Per l'escriptora Rosa Regàs, amiga de Moncada (i que els dies 22 i 24 de novembre participarà en els actes d'homenatge a Tortosa i a Mequinensa), “la qualitat i la intensitat“ de l'obra no ve “només per les coses que explica i pel món que construeix entorn del seu propi país i la seva pròpia història, sinó sobretot per la cura que té del llenguatge”. Per Regàs, el de Moncada és “un llenguatge que ens fa disfrutar constantment perquè no és un llenguatge adotzenat; ni que rebi cap instrucció de ningú. És la pura creació a través del llenguatge; una delícia”, explica. I afegeix: “El català de Moncada és un català autèntic; no segueix normes. A ell no li ha fet cap falta la normalització de la llengua, perquè parla des de la profunditat i autenticitat de la llengua i això és d'una intel·ligència literària impressionant.”
Regàs va conèixer Moncada a finals dels anys setanta i van viure una amistat que s'estrenyia també amb la relació epistolar que van mantenir, a través de la qual intercanviaven les seves opinions sobre literatura. Ara es mostra crítica i pensa que encara no s'ha fet prou per ell: “Si als Estats Units o a Anglaterra o a França haguessin tingut un autor com Moncada estaria infinitament més ben considerat del que està al nostre país. A aquests catalans que surten de la força de la llengua i de l'arrel no els fem cas; i en canvi sí que en fem a aquestes altres persones que el que fan és seguir les normes del poder del moment; és una pena.” I sentencia: “No es jutja els autors per la seva qualitat literària, sinó per si estan o no al costat del poder, i això és un desastre no només per a les persones sinó per al propi país.”
Al mateix Moncada no li agradava que posessin etiquetes a la seva obra; i que la titllessin, per exemple, de novel·la rural. Per ell, una novel·la era bona o dolenta, però al marge de si parlava sobre Mequinensa o sobre el passeig de Gràcia barceloní.
Una altra persona lligada amb la figura de Moncada, la cantautora ebrenca Montse Castellà, que ha musicat diversos textos de l'escriptor i que ara n'ha impulsat els actes d'homenatge, qualifica Camí de sirga “d'obra mestra”, i indica que “representa un univers literari basat en una manera de ser que ja no recuperarem; i en una sostenibilitat i estima cap al riu que intentem mantenir”.
LES FRASES
Actes a Tortosa, Mequinensa i Barcelona
Òmnium Cultural a les Terres de l'Ebre i l'associació cultural Lo Fardatxo han organitzat actes de commemoració dels 25 anys de la publicació de Camí de sirga a les tres ciutats més vinculades amb Jesús Moncada: Tortosa; Mequinensa, la seva població natal, i Barcelona, on va viure. En els dos primers actes (els dies 22 i 24 de novembre, a Tortosa i a Mequinensa, respectivament) hi prendrà part l'escriptora i editora Rosa Regàs i la germana de l'autor, Rosa Maria Moncada. A Barcelona, l'homenatge a l'autor mequinensà tindrà lloc el dia 11 de desembre, al Palau Moja, amb la presència del periodista Jordi Basté (Rac1) i de l'escriptor Genís Sinca (premi Josep Pla 2013), entre altres. En totes aquestes tres cites hi haurà una lectura de textos i música en directe a càrrec de la cantautora Montse Castellà, que ha musicat diversos textos de Moncada. En tots tres també hi serà Rosa Maria Moncada, que es mostra molt satisfeta per l'homenatge: “Per mi, aquests actes són vida, perquè Jesús Moncada s'hi va deixar la pell amb la literatura.”
Moncada diria que aquesta llei “és una collonada”
Un grup de lectors de Jesús Moncada van impulsar al maig passat un manifest i una recollida de signatures per rebutjar la denominació de Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental (Lapao), que la llei de llengües de l'Aragó, aprovada pel PP i el PAR, dóna al català que es parla a la Franja de Ponent. Moncada, que va morir fa vuit anys, “estaria molt emprenyat amb això de la Lapao”, assegura la seva germana, Rosa Maria. “Després pensaria ‘que diguin el que vulguin, que jo continuo escrivint en la meva llengua com ho he fet fins ara' i diria que la denominació de Lapao és una autèntica collonada”, afegeix la seva germana, que confessa que quan pensa en l'independentisme català se n'adona que ella “en realitat” és aragonesa “i que Mequinensa es quedaria a l'Aragó”. “La gent de la Franja de Ponent tenim aquest problema; ho tenim tot més complicat”, diu.
La cantautora ebrenca Montse Castellà, que ha posat música a diversos textos de Moncada, també creu que si a l'escriptor “no se l'ha tingut prou en compte” és per una raó que té a veure amb la llengua i amb la seva procedència geogràfica. “Escriure en català des de l'Aragó és complicat: perquè allà l'obvien i des de Catalunya se'l veu llunyà”, assegura. Per això, ella, que juntament amb Òmnium Cultural a les Terres de l'Ebre és una de les impulsores dels actes que en els pròxims dies es faran a Tortosa, a Mequinensa i a Barcelona, assegura que, a més d'homenatjar l'escriptor, aquests actes també serviran per “reivindicar la unitat de la llengua, perquè Moncada era una aragonès que escrivia català”: “La realitat lingüística de la Franja de Ponent és que es parla un català molt ric i molt sa, i Jesús Moncada sempre va reivindicar que parlava català.”
