vint anys sense joaquim soler
Ricard Ripoll
Recuperar allò que no s'ha publicat Títol
Dimecres 4 de desembre es presenta a la Biblioteca de Catalunya (Hospital, 56) ‘París-Bis', de Joaquim Soler, una novel·la que ha estat inèdita durant quaranta anys
Vaig conèixer l'obra de Joaquim Soler en tornar de París per instal·lar-me definitivament a Barcelona, cap al 1982, després de finalitzar els meus estudis universitaris. Feia uns anys que m'havia incorporat a l'AJELC (l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana), de la qual aleshores n'era secretari en Carles Molins. I fou ell qui em va parlar del Joaquim Soler, recomanant-me la lectura de la novel·la La prova del mirall. He de dir que, de seguida, vaig sentir una mena de fascinació per aquell text que entroncava amb les lectures més radicals que m'havien interessat durant la meva carrera de lletres modernes. De sobte, descobria que també en català existia una línia textualista que, més enllà de la literatura de l'experiència, on predomina aquella ideologia del jo i del món denunciada pels estructuralistes, maldava per construir un camí difícil, marginal, però d'una gran vàlua. La prova del mirall, cal dir-ho, em va obrir una porta d'esperança, com me l'havien oberta algunes novel·les del Nouveau Roman (La modificació, de Michel Butor, La gelosia, d'Alain Robbe-Grillet, Tropismes, de Nathalie Sarraute, etc.), dels membres de Tel Quel (Paradis, de Philippe Sollers) o dels experiments de l'OULIPO (Raymond Queneau, Georges Perec) pel que fa a la literatura francesa.
Durant molt de temps, Joaquim Soler fou, per a mi, un dels pocs escriptors que podia entendre com a representant d'una literatura experimental, arriscada, d'una tremenda ambició literària i, alhora, com a exemple d'una creació exigent. N'hi havia d'altres, és clar, tots ells marginals, poc reconeguts per un públic ampli, com en Carles Reig (Contraataquen, Meuques!), Ferran Cremades i Arlandis (Coll de serps), Josep Lluís Seguí (Diari de bordell), Xavier Romeu (Ascendent Escorpió), per citar-ne uns quants dels més significatius. En aquell moment també hi havia textos d'autors avui molt reconeguts (i fins i tot populars) que apostaven per la complexitat i una certa voluntat provocadora de “conyeta”: textos emblemàtics de Manuel de Pedrolo (Text/Càncer), o més tard de Jordi Coca (El detectiu, el soldat i la negra), de Biel Mesquida (L'adolescent de sal), de Quim Monzó (L'udol del griso al caire de les clavegueres). Algunes editorials van apostar plenament per una literatura exigent i no van poder resistir l'embranzida del mercat (com Llibres del Mall).
El col·lectiu Ofèlia Dracs
Una de les iniciatives més interessants del final dels anys 70 i dels 80 fou la creació del col·lectiu Ofèlia Dracs, al qual van participar Joaquim Soler, Miquel Desclot, Carles Reig, Josep Albanell, Jaume Cabré, Joan Rendé, Joaquim Carbó, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Vicenç Villatoro, Isidre Grau, Quim Monzó, Josep Maria Illa, Xavier Romeu, Margarida Aritzeta, Assumpció Cantalozella i Roser Vernet. El col·lectiu, del qual Quim Soler fou un dels fundadors i la S final de l'acrònim, pretenia construir una literatura de gènere i, en aquesta línia, publicà títols com el gran èxit Deu pometes té el pomer, el 1979 (gènere eròtic), Lovecraft, Lovecraft, el 1981(gènere de terror), Negra i consentida (gènere detectivesc), el 1983, Essa Efa, recull de contes intergalàctics, el 1985, Boccato di cardinali, el 1985 (temàtica gastronòmica) i Misteri de reina, el 1994.
Quan vaig començar a dirigir la col·lecció Palimpsest a March Editor, cap al 2005, vaig pensar immediatament que calia recuperar algunes obres de la literatura catalana de les dècades dels 70 i 80 que, malauradament, no havien estat ben distribuïdes o que no havien tingut el recorregut que es mereixien. La producció literària d'en Quim Soler, en aquest sentit, n'era un exemple perfecte: autor estimat, però ara amb uns textos introbables. Actualment, el lector no pot trobar textos tan significatius com Laberint sense o La prova del mirall. Aquesta era, en un primer moment, la novel·la que volia recuperar: un text amb poca presència entre els nous lectors, una obra que havia patit allò que els francesos anomenen un succès d'estime i que significa que, malgrat la gran qualitat, només uns pocs la saben (i la poden) apreciar.
Amb la crisi editorial al tombant del segle encara es feia més difícil reeditar uns llibres que havien conegut una notable marginació. Però vaig voler apostar per la reedició de La prova del mirall i vaig anar a trobar la Roser Vernet al Centre Quim Soler, la literatura i el vi, a la casa del Molar, per esbrinar si allò era factible. La sorpresa fou que em va presentar un mecanoscrit inèdit, de més de sis-centes pàgines, amb un títol que ja em feia xalar, París-Bis. M'hi vaig quedar el cap de setmana i vaig passar-me dues nits llegint aquell text i gaudint com havia gaudit amb La prova del mirall. De nou, la fascinació per una literatura marginada, oblidada en un calaix durant anys i anys, ja que Joaquim Soler havia escrit el París-Bis entre el 1973 i el 1976, em va colpir i em va empènyer a publicar-la costés el que costés. La col·lecció Palimpsest només va publicar onze títols per problemes econòmics i la publicació del París-Bis quedava, així, suspesa. Tenia, però, el convenciment que una obra com aquella acabaria sent reconeguda i valorada per algun editor valent. I així ha estat.
Humor i intel·ligència
Finalment, Lleonard Muntaner ha tingut el coratge d'acceptar el repte de treure al mercat una obra complexa, gruixuda, però també plena d'humor i d'intel·ligència, plena d'una respiració particular que remet el lector a uns anys de lluita, de compromisos polítics, ètics i literaris. I que potser, de nou avui, tornen a bategar, d'una altra manera. Bis. Cal agrair als socis del Centre Quim Soler, la literatura i el vi la feina de passar el mecanoscrit original a un arxiu manipulable. Sense aquesta escomesa de paciència i de rigor potser mai no hauríem engrescat cap editor.
Ara mateix no se m'acut en català cap obra d'aquestes dimensions, cap novel·la riu experimental, com podria ser en francès La Vie mode d'emploi de Georges Perec, o en castellà Rayuela de Julio Cortázar o la mítica Ulisses de James Joyce en anglès. Goso afirmar que el París-Bis està en la línia d'aquestes grans novel·les, imprescindibles per construir una cultura de l'excel·lència, que serveixen per modificar la nostra manera de llegir i d'entendre el món. Aquesta novel·la riu ens demostra que la bona literatura no caduca mai i, com un gran vi, podem assaborir-la al cap de molts anys.
Ara el lector del segle XXI té la sort de redescobrir un autor immens, i una novel·la amb un imaginari notable, amb una fabulosa creativitat lexical, una escriptura que descol·loca qualsevol imperatiu normalitzador. Es tracta d'una novel·la ja mítica, que es presenta en el vintè aniversari de la mort del seu autor i en el quarantè aniversari de la seva escriptura.
És el moment de destapar un vi que amb els anys s'ha tornat més contundent, d'una excel·lent collita. És el moment de tornar a llegir l'obra de Joaquim Soler. I de reeditar els seus textos.
