Crisi interior i pèrdues morals

Algunes coses llegides al llarg de l'any em revelen com en l'escriptura s'amaga el testimoni d'una crisi interior que va més enllà dels relats pragmàtics de la crisi. En l'àmbit de la literatura catalana, Josep Maria Fonalleras ens ha ofert amb Climent una sòlida reflexió sobre el dolor de la creació i la por que l'escriptor té davant l'ordre que implica donar forma al caos de l'existència. Climent té com a element clau una calaixera que un escriptor mort deixa d'herència. La calaixera reflecteix una experiència vital, però també les notes disperses d'una interioritat en crisi que troba en les petites coses un camí cap una creació que cada cop esdevé més dolorosa. L'experiència vital és també el motor de l'apassionant dietari de Francesc Parcerisas, La primavera a Pequín. L'escriptor explica la seva experiència a la capital xinesa l'any 2011. El dietari no és només una reflexió sobre l'aventura del viatge, sinó sobre la precarietat de les nostra formació cultural davant l'estranyesa que ens ofereix un altre vella cultura i un món com és la Xina. L'escriptor articula el seu discurs des de la curiositat de l'estrangeria i ofereix una apassionant lliçó sobre el valor de l'estranyesa davant allò desconegut com a camí cap al coneixement d'aquest jo que sempre s'escapa.

En llengua castellana m'he sentit interpel·lat per la minuciosa prosa de Rafael Chirbes a En la orilla. La novel·la és un els millors retrats literaris que s'han fet sobre la descomposició d'aquest món d'opulència generat després de la crisi a l'Estat espanyol. En una zona despersonalitzada per l'especulació immobiliària sura un cadàver. Un fuster protagonista té una empresa amenaçada de mort i ha de cuidar el seu pare malalt. La decadència del paisatge degradat per l'especulació esclata amb força cap al món interior del protagonista, perdut en la seva consciència davant d'un temps en el qual, probablement, es reprodueix allò que deia Margarite Yourcenar a les Memòries d'Adrià, quan parlava de la soledat d'un temps en què els déus havien abandonat els humans.

En l'àmbit europeu, la traducció de Limónov, escrita per Emmanuel Carrère el 2011, ha estat un esdeveniment. El llibre funciona com un treball d'elaboració literària al voltant de la vida d'un personatge que des de la foscor travessa bona part de la història de la Unió Soviètica, posant en relleu totes les seves contradiccions. Comença com a membre del cercle de poetes opositors al comunisme i acabem descobrint el personatge tirant trets al costat dels serbis i convertint-se en enemic de la democràcia. Darrera la vida d'un personatge desmesurat capaç de transformar-se a qualsevol cost, hi ha el desig de descriure el mal, com si la figura d'Eduard Limónov fos una mena de reencarnació satànica. La seva existència diu moltes coses sobre l'esdevenir del mal dins la història recent.

Finalment, una experiència insòlita és què proposen les pàgines de Canadà de Richard Ford. Darrera la història de dos nens bessons que veuen com empresonen els seus pares condemnats per un robatori, hi ha un colpidor retrat sobre les fronteres que marquen les vides personals. La frontera de la infantesa a l'edat adulta està projectada a la frontera física entre Canadà i Estats Units per acabar explicant alguna cosa sobre aquella estranya frontera que separa l'afirmació del bé cap a la fascinació del mal.

La crisi en els valors de la humanitat, l'atracció cap a la configuració del mal, la destrucció dels preceptes morals i la recerca d'un espai creatiu són les constants que poden lligar aquestes obres. La literatura ens recorda que més enllà de la crisi econòmica i política hi ha una crisi interior que marca la relació entre els éssers humans i un present difícil d'atrapar.