novel·la
Xavier Cortadellas
No es torna mai
Entrem a la Sénia al primer capítol de L'horitzó primer. Acompanyem dos personatges amb el mateix nom. Joan Todó, l'escrivent; Joan Todó, el protagonista. Potser l'escrivent no hagi acabat d'anar-se'n mai. El protagonista hi torna passats 18 anys. Anava a la Sénia de tant en tant. Ara hi arriba sabent que s'hi instal·la i sabent que ha de fer el pregó de “les festes majors” d'enguany, gràcies a un llibre que va fer el Todó escrivent. Veritat o ficció, a la Sénia tot es multiplica: les festes, els llibres, els personatges... Però a L'horitzó primer el que es multiplica més és el poble. Hi ha la Sénia de Joan Todó i la dels altres perquè aquest llibre oscil·la del particular-col·lectiu al particular-personal. I també hi ha la Sénia d'ara. I la històrica i la mítica i la del record.
L'horitzó primer fa pensar en Josep Pla. Però molt més, en el Gaziel d'Una vila del vuitcents i de Sant Feliu de la Costa Brava, que potser Todó no ha llegit. I també, en Benissanet, L'edat d'or o Gent de la Ribera d'Ebre, d'Artur Bladé. Però Bladé és un cronista impecable. Todó és un novel·lista que ha escrit també poesia. És per això que fabula. Va publicar una primera versió d'aquests escrits a l'Avenç. Hi trobem personatges literaris com l'Antoni de Montpalau, de Joan Perucho, o històrics com el general Cabrera o com la Pastora. Potser no acabi de ser prou convincent que l'escrivent Joan Todó quasi s'esvaeixi, mentre que el personatge Todó continuï recuperant, i adaptant-se o no, i retrobant o no retrobant la Sénia.
Com sempre, un paradís perdut
No hi ha llibre sobre un retorn que no sigui un llibre impossible. I sobre el pas del temps. Sí, ni la Sénia, ni nosaltres ja no som el que érem. I tampoc no hem acabat de ser el que ens pensàvem que seríem. Un escriptor amb poques expectatives de professionalitzar-se. Ara que el paradís és, com sempre, un paradís perdut. A L'horitzó primer, el Todó personatge s'encamina cap a la quarantena.
