És un clàssic que es repeteix en aquest punt de la temporada: els partits de la Champions buiden els teatres. Dimecres al vespre, mentre l'Atlético de Madrid aparcava el Barça de la cursa per la Champions, al Tantarantana només hi havia un onze espectadors per veure un intrigant Barbablava: Exceptuant el que us parla, tot el públic era femení. Una xicota, que hi anava amb el company, el va deixar a la porta. Anava a veure el Barça? No, aparentment, perquè havia quedat amb un amic que havia arribat de Londres. Tot i que en teatre, totes les fórmules que intenten raonar els èxits i els fracassos d'una funció, sembla que la màxima d'Héctor Fernández (cap de sala i responsable de taquilla del Tantarantana) rebla el clau: “El futbol? És una bona excusa per als espectacles que no porten gent.”

El Punt Avui ha consultat a diversos teatres (vegeu el gràfic) per estudiar possibles varietats respecte dels partits d'entre setmana o dels de lliga i també en sales de molt diversa programació. La tesi també estesa, però que no confirma aquesta recollida puntual de dades, és que hi ha un tipus d'espectador que, els dies de partit, prefereix la tranquil·litat del pati de butaques per estalviar-se nervis (cas de ser un patidor de mena) o sorolls i petards dels veïns (cas dels que ja s'han atipat d'aquesta saturació d'oferta). Tot i que efectivament hi ha un públic que opta per aquesta fórmula (sovint molt relacionat amb el sector teatral), no sembla que sigui prou determinant per equilibrar la balança, sigui en sales petites o (encara més difícil per la seva capacitat) en les sales grans.

César Martínez, cap de màrqueting i comunicació de Focus, té comprovat estadísticament que disminueix menys la demanda al teatre si el partit s'ha convocat en poc temps, que si fa mesos que ja hi ha data fixada (com serà el cas, per exemple de la final de la copa del Rei, dimecres vinent). La raó és molt simple: la prevenda. Per compensar aquesta davallada de públic s'obra més la línia de promocions amb entrades a millors preus.

No sembla que variï si el partit es juga a casa o a fora.O que sigui televisat en obert o per canals de pagament, perquè tothom té un amic amb el canal adequat o baixa al bar per seguir-lo en grup.

De totes maneres, mirant l'explotació d'un espectacle al llarg d'una setmana en què hi ha hagut un partit crucial, es comprova que no varia gaire el nombre d'espectadors: “Si no s'hi ha anat dimecres, s'hi va dijous”, argumenta Martínez. També és cert que la caiguda d'ocupació del partit queda atenuada si es contempla des de tota l'explotació setmanal. Sí que variarà, en la recaptació perquè la campanya per atenuar la platea buida el dia de partit juga en contra de la sostenibilitat econòmica de la producció.

El teatre contemporani busca temes comuns que puguin interessar el públic d'avui, com ho pot ser l'esport. Per què es parla tan poc de futbol a escena? Iban Beltran, director de Pep talk, lamenta que es mantingui una distància entre la cultura i l'esport: Sembla insòlit “que un jugador de futbol llegeixi o que Pinto sigui un productor musical”. De fet, si Guardiola ha estat tant magnètic és perquè ”va fer que la gent que no li agradava el futbol, s'hi interessés”. Se sap que Bobby Robson motivava els seus jugadors amb rèpliques de Shakespeare en les prèvies del partits.

Tot i que puntuals, sí que hi ha espectacles amb el futbol més o menys protagonista: És el cas de PPP (Espai Lliure, 2005), una dramatúrgia sobre Pasolini; Mequinensa (TNC, 2012), a partir de la dramatúrgia dels contes de Jesús Moncada, o Els nostres tigres beuen llet (TNC, 2012), d'Albert Espinosa. En aquesta obra, els actors arrencaven l'espectacle amb un partit a l'escenari de la Sala Gran. No més ni menys. De segrestaments es compta Vamos a por Guti (Versus 2011), del Projectye Nisu, o Beckenbauer (Premi Ciutat d'Alcoi, 2003), de Jordi Casanovas. Cristina Clemente també fa una clara referència al món del futbol a La nostra Champions particular (T. Alta, 2011) tot i que, en realitat, aquest campionat es refereix al complicat joc de ser i exercir de pares. Al llunyà 1996, Miquel Cors feia el monòleg El Culékulé a l'Arnau. Dues últimes perles: Dia de partit (Espai Lliure, 2008), de David Plana, en què situava a la llotja d'un camp de primera divisió una lluita negra de corrupció, o Goya (Espai Lliure, 2005), en què Rodrigo García descobria que l'home que vestia la mascota de l'Atlético de Madrid en realitat era un personatge il·lustrat amb ganes de regalar-se una nit al Museu del Prado i un viatge amb taxi amb un filòsof de conductor. El futbol genera passions; el teatre convoca emocions i raons.