S'ha acabat la treva

La poesia d'en Santi Soler és d'una veritat que trasbalsa, perquè llegint-la se'ns fa present en Santi amb tota la seva complexitat. El Santi que coneixíem els seus amics, els seus companys d'estudi, de “feines” –amb totes les cometes que voleu posar-hi– o de conspiracions. Per això, he volgut començar amb un títol que serà familiar a tots aquells que el coneixien. Perquè així havia començat un munt d'articles, legals i il·legals. Un començament que era obertament la seva signatura. Perquè fos quina fos la seva activitat, en els seus escrits era sempre ell, a cara descoberta.

A les poques pàgines que ens n'han arribat, recollides en aquest volum, hi trobareu el Santi intel·ligent que entenia fàcilment el sentit d'un text filosòfic que a d'altres hauria costat hores i hores d'estudi. El Santi de ploma fàcil, capaç d'escriure a raig una complexa argumentació. Hi trobareu, sobretot, el Santi compromès fins a les últimes conseqüències, sense concessions ni excuses. I també el Santi solidari conscient de tenir “sota els peus aquest mateix planeta / que trepitja com jo cada home arreu del globus. / Si sabessis això què representa! / … / els camps d'arròs, les plantacions de sucre, / els sorrals infinits i les geleres, / els suburbis, les fàbriques, la jungla. / Tot: un mateix planeta”.

Hi trobareu el Santi afectuós, tant, que de vegades acabarà etzibant-nos un estirabot després d'una mostra massa explícita dels seus sentiments. I també el Santi burleta, de vegades fins i tot sarcàstic, capaç de riure's de la pròpia desgràcia –les seqüeles de la pòlio, l'empresonament– amb unes dècimes grotesques calcades de les tradicionals dels serenos o els escombriaires.

Hi trobareu el Santi que ens explicava incansable el sentit de la utopia. El Santi tan desordenat en algunes coses –ai, aquells trossos de paper, amb lletra atapeïda i sense marges, que li omplien les butxaques!– i obsessivament meticulós en d'altres.

El Santi proper i contradictori, capaç de fer-te una crítica duríssima d'un poema i, l'endemà, ensenyar-te'n un de seu i demanar-te la teva opinió amb tota la timidesa del món a la mirada.

Hi trobareu el Santi ofès, indignat amb un món que li sembla cruel i indigne, un món que vol canviar, encara que li costi la pell, perquè sap prou bé, com diu en una tanka, que “Per ser algun dia / escultura perfecta / cal, amb paciència, / patir les martellades / i els durs cops de l'escarpa”. Tema que reprèn a Un home és un cant: “Endavant!' em van dir. / jo he obert els ulls –de primer em marejava–, / he intentat esbrinar / des de la immensitat de l'univers / –des de dins d'aquest món aspre i complex– / un CAMÍ. / Cap dels traçats portava on jo volia. / … I ha calgut fer-se pas a cops de ganivet.”

Perquè, malgrat tot, és el món que estima. Aleshores, fent seves les paraules del mestre Bertold Brecht –“Ai, quina època aquesta / en què parlar d'arbres és un crim”– i rebutjant qualsevol temptació idealitzant, ens parla del seu paisatge antiidíl·lic: “És vulgar i mediocre el paisatge que estimo, / borrós i quotidià, / d'un color com gris-fàbrica / –es prega no confondre amb gris-bòfia– / de fum de xemeneia, / d'una com arquitectura / d'antiga barriada d'avantguerra. / D'altres us parlaran del verd de la pineda, / de la poètica argila del suburbi, / del cel blau sobre barques / o de les neus eternes. /I no els falta raó perquè són coses maques, / boniques, sí: / però no per estimar. / És gris i quotidià el paisatge que canto. / És vulgar i mediocre el paisatge que estimo.”

Hi trobareu també el Santi irreverent, que adorava, però, la coherència. En Santi capaç d'elaborar sistemes teòrics rigorosos i de burlar-se d'ell i dels mots, tot fent jocs de paraules sobre els mil mils i les mil olles. El Santi solitari, conscient, però, del seu aïllament forçós: “Tants pòsits al cervell m'hi han deixat una crosta. / … / I jo, / entremig dels humans, dissortadament savi, / m'he condemnat a solitud forçada.”

I per això reclama l'escalf dels altres: “Déu meu, necessitem intel·ligència / per comprendre i resoldre les coses / del món CONCRET dels homes. / Però, si et plau, una mica de vida!”

Aquest és el Santi que trobareu als versos. El Santi que evoluciona des del marrec afectuós que canta la joia del jardí de casa, o el noi que sap que és ja “quelcom en potència”, fins a l'home lúcid i desolat dels anys de presó quan, amb terrible maduresa, ens deixa un llegat dolorós, ple de ràbia i d'esperança, sense vergonya ja d'exposar-se nu amb tots els seus sentiments a la gola. I escriu el llarg poema final: quan acabi aquest bloc el llençaré, el poema antipoema de l'home oprimit i perseguit que ens recorda, potser per les circumstàncies, els ressons d'alguns dels poemes més durs d'un Evtuchenko, d'un Osip Mandelstam o d'un Joseph Brodsky: “He arribat a convèncer-me que l'única forma / que tot allò que digui resulti versemblant / no és pas només que sigui versemblant: / cal que sigui veritat; algú pot opinar / que és un preu massa car; però és el preu, no n'hi ha d'altre. / Un preu a deixar o prendre seguint les conseqüències. / … ”

I continua més endavant: “Ara és l'hora de calcular i tornar a calcular, / l'hora de ser eficaç, rendible i eficient. / El preu d'això és jugar a cartes destapades / i jo no crec que això sigui un preu massa car.”

I per aquest motiu pot afirmar: “El futur no existeix. / I el present / és que tinc trenta-un anys, deu de rodatge, / una vida completa, molt més que molta gent. / Si em morís ara / –cosa que, evidentment, em sabria molt greu– / no tindria ni dret a lamentar-me. / …/ Amb un present carregat de misèries, / amb un passat carregat d'injustícia irreparable, / voltat de gent mesquina, / entre l'oblit i els poemes de nostàlgia, / duplico la presó, tot es fa tens. / Però, al mateix temps, prenc consciència, actuo.”

I, després d'un primer esclat “de ràbia continguda”: “M'han tancat ja fa un any / en el laboratori de cobaies / del món desvergonyit de la presó.”

Arriba l'afirmació: “No sóc una cobaia, sóc un home. / Un home / voltat de morts vivents i de simis patètics. / Un home en un desert tancat per reixes, / en un camp rodejat de filferrades.”

I, finalment, una certa esperança, trista i amarga, però: “Ara, / la ràbia s'ha calmat per fer lloc a la pena, / una pena profunda / per un món trist que ha perdut el nord. /…/ La guerra d'Espanya: la més gran vergonya, el més gran carnatge, / la més gran revolta del segle més rebel. / Doncs bé, / es respira en el vent: / la guerra no ha acabat… / A través de les reixes passa el sol, / el cel blau. / A través de censures, / de mans dels meus censors, / arribes tu. / Mai la presó és completa. / Mai, ni tan sols a Espanya. / Estels errants que som tant tu com jo.”

I acaba: “Més val que deixi d'escriure, / vist que només escric cartes obsessionades, / poemes obsessionats / de les lluites que es preparen. / També, al final, per mi. / Sí, s'ha acabat la treva.” Aquest és, finalment, el Santi que trobareu en els seus versos, un Santi que se'ns mostra sempre “secret però sincer / sincer però secret”.