Poeta morta

Ara fa un any, 800 persones van ocupar el Palau del Cinema, a la Via Laietana, tancat des del 2001, amb motiu de la projecció d'un film. Els organitzadors van trobar una sala embalsamada, pràcticament intacta, però sense pantalla. N'hi van dur una i, amb la policia vigilant a l'exterior, s'hi va projectar Ciutat morta, un documental de Xavier Artigas i Xapo Ortega que aborda el cas 4-F, originat la nit del 4 de febrer del 2006, en què un agent de la Guàrdia Urbana va ser greument ferit (i va entrar en un coma irreversible) pels volts d'un edifici ocupat al carrer Sant Pere més Baix on se celebrava una festa. Un cas pel qual quatre persones van ser empresonades sense proves o, en tot cas, amb proves i testimonis falsejats. La policia, l'administració pública i l'aparell judicial havien trobat uns bocs expiatoris amb els quals, a més, criminalitzaven els anomenats antisistema: ni tan sols importava que ho fossin, sinó que ho semblessin.

Com es fa present a Ciutat morta, les primeres declaracions oficials partien d'un informe que considerava que les ferides del guàrdia urbà, que no duia casc, van ser a conseqüència de l'impacte d'un test llançat des de les altures de l'edifici. Després, però, va canviar-se la versió: una pedra llançada des del carrer n'havia estat la causa. No importa que ho contradigués l'informe forense: la versió inicial comportava que l'Ajuntament, propietari de l'edifici, tingués una part de responsabilitat en la “caiguda” del test. Ciutat morta, que renova el sentit del documental de denúncia amb la rigorositat implacable amb què desmunta un muntatge policial i judicial, inclou un document revelador: un fragment d'una entrevista televisiva de Mònica Terribas a l'aleshores alcalde Joan Clos en què aquest titubeja sobre el canvi de versió.

El cas és que la Guàrdia Urbana havia fet immediatament set detencions a peu del carrer: quatre dels detinguts van ser alliberats, però els altres tres (tots sud-americans i amb pinta d'antisistema) van començar a viure un llarg calvari amb una segona estació a la comissaria de les Corts, des d'on, a conseqüència de les pallisses rebudes, van ser traslladats a l'Hospital del Mar. Allà hi havia una noia i un noi que havien caigut d'una bicicleta en una nit esbojarrada. Un policia s'hi va fixar i va agafar el mòbil de la noia, on va trobar uns missatges en què se la va convidava a batear (un lèxic amical) al local La Bata (ai, batear) de Boitiné. Van detenir-la i va començar el seu calvari, que va acabar el 24 d'abril del 2011. A punt de tornar a entrar de nou a la presó, es va llançar des d'una finestra: no va poder suportar-ho més. La noia es deia Patricia Heras, “poeta morta”, com s'anomenava en els textos del seu bloc, sentint-se un cadàver en un cos encara vivent. El Palau del Cinema va convertir-se en el Cinema Patricia Heras durant la projecció de Ciutat morta. Per sempre més. Al documental, el jove xilè Rodrigo Lanza, un dels implicats en el cas, recorda quan va trobar la mirada d'Heras: la seva indefensió, fragilitat, estranyesa. No podrà oblidar-ho mai. Tampoc perdonar. El poder no és una abstracció: les seves víctimes són concretes i arrosseguen un dolor. Ciutat morta ho fa present. Per això no és només una denúncia ideològica, sinó moral, humanista. TV3 s'ha negat a emetre-la per la seva parcialitat. No és parcial aquesta negativa? S'ha de ser neutral davant la injustícia? El film, que va ser reconegut a Màlaga, ha d'anar-se fent visible. Potser caldria ocupar el cinema Patricia Heras i projectar-hi Ciutat morta un cop darrere l'altre.