El teatre del somni dalinià

Pot entusiasmar fins a la medul·la o pot exasperar per la manca de puresa museogràfica. Sorprèn i confon a parts iguals. Sempre ple de visitants, és un lloc on tant cal fixar-se en els detalls com deixar-se entabanar per la grandiositat de la cúpula geodèsica. És difícil que els nens l'oblidin. És fàcil que quan s'hi retorni no sembli ben bé el mateix lloc. A més, ara, des de fa uns anys, la col·lecció de pintures de Dalí que s'hi exhibeix és de primer nivell. És el Teatre Museu de Dalí de Figueres, que el pròxim 28 de setembre compleix 40 anys havent-se convertit en el museu català més visitat de Catalunya, superant amb escreix cada any el milió de visitants. La raó principal de l'èxit del Museu Dalí és la fama del mateix artista arreu del món, que, en les quatre últimes dècades ha crescut, però, òbviament, el museu també s'ha vist afavorit pel boom turístic que ha viscut el nostre país en els últims anys.

En la concepció de com havia de ser el museu, Dalí va tenir clar que visitar-lo havia de ser tota una experiència intel·lectual però sobretot sensorial. És curiós que, com va passar amb altres temes, el pintor s'avancés en el temps. Reconeix Antoni Pitxot, director del museu des de la seva inauguració, que el museu va sorprendre tothom per la gosadia i el risc del seu concepte, gairebé com una obra d'art única en si mateixa, i no tant com un contenidor d'obres d'art. Avui en dia, hauria sorprès molt menys.

El Museu Dalí és una creació daliniana però va ser l'alcalde de Figueres Ramon Guardiola qui a principis dels anys 60 es va adonar que al Museu de l'Empordà no hi havia cap obra de Dalí i va anar a veure el pintor per solucionar aquest buit. Però Dalí va anar més enllà i va indicar a Guardiola que volia un museu per a ell sol. El lloc ideal? Per Dalí, el teatre de Figueres tenia una significació molt especial perquè allà havia exposat per primer cop quan era tot just un adolescent. L'edifici, però, estava en ruïnes perquè hi va haver un incendi provocat pel descuit d'uns soldats nacionals al final de la Guerra Civil. L'estètica de la ruïna li semblava especialment “meravellosa”, a Dalí, que en la seva primera idea volia deixar el teatre tal com estava i exhibir reproduccions dins de plàstics a l'aire lliure. L'acord va consistir que si Figueres restaurava l'espai per fer-hi el museu, Dalí hi posaria les obres.

L'anunci oficial de la decisió de construir el museu es va fer públic el 10 d'agost del 1961, durant l'homenatge que Figueres va retre al pintor. Es va fer una cursa de toros i posteriorment es va col·locar una placa a la casa natal de l'artista, al carrer Monturiol. Dalí va fer allà l'anunci que es faria el museu, amb detalls tan divertits com ara la seva intenció d'obrir uns finestrals cap al mercat del peix, al darrere del teatre, perquè es veiés “l'orgia homèrica sublim que és un mercat de peix”.

No és que al llarg dels anys 60 es tingués molt clar si el museu s'acabaria fent o no. Les anades i vingudes i canvis d'idea van ser molts. Dalí va voler, per exemple, que la cúpula reticulada que havia de coronar el museu la dissenyés l'enginyer futurista Richard B. Fuller. Finalment, el que és un dels símbols del museu, la seva cúpula transparent, va ser dissenyada per Emilio Pérez Piñero.

El dia de la inauguració del museu, el 28 de setembre del 1974, és recordat com un dia ventós i fred. Dalí i Gala hi van arribar en el seu Cadillac negre, envoltats per una desfilada de majorettes, capgrossos, colles sardanistes... Va ser una festassa, això sí, amb caos, empentes i protestes per part dels que no van poder entrar al recinte... Però havia començat la història d'un museu que posaria el nom de Figueres en el mapa del món.