Cineasta i artista espigoladores

Coincidint amb l'estada de la cineasta Agnès Varda a Barcelona, amb motiu de la inauguració de la mostra El món encantat de Jacques Demy a la Filmoteca, he visitat l'exposició d'Isabel Banal a l'Arts Santa Mònica dins del preciós cicle Blanc sota negre /Treballs des de l'imperceptible que, coordinat per Assumpta Bassas i Joana Masó, reuneix diverses dones artistes que, a la seva diferent manera, exploren en el blanc no per constatar la impossibilitat o el buit de la creació, sinó per incorporar l'el·lipsi, els marges, els silencis, l'errada, el dubte, la indecisió, el balbuceig, l'incís, les discontinuïtats, les absències. Així ho defineixen, de manera molt suggerent, Bassas i Masó. El cas és que no ho havia pensat abans, però, només d'entrar a la sala de l'Arts Santa Mònica on hi ha l'exposició Via Lactea, vaig sentir que, com si no fos casual, l'havia de veure justament quan Agnès Varda era a Barcelona. I també vaig intuir que a la cineasta li agradaria conèixer l'obra de l'artista.

Ho dic perquè Agnès Varda és una dona atenta a l'art contemporani, però, tenint present el seu documental Les glaneurs et la glaneuse / Els espigoladors i l'espigoladora, sobretot perquè Banal és una artista espigoladora que configura part de la seva obra amb coses recollides, com ara els llapis que ha trobat des que un dia del 1999 va veure'n un, el primer que va agafar, sota un banc de la catedral de Girona. Des d'aleshores, com fa present en una de les taules blanques disposades a Via Lactea, recull els llapis que troba i anota el lloc i la data en papers evidentment blancs. Llapis que algú ha fet servir i semblants als que Banal ha utilitzat per fer els seus dibuixos fins i subtils. En el gest humil d'ajupir-se per recollir hi ha el reconeixement del valor de cada cosa.

En aquesta exposició també hi ha les pedres recollides passejant pels seus paisatges (a Castellfollit de la Roca, on va néixer l'any 1963, i a Olot, a Formentera i a Abella de la Conca) duent un davantal amb falda per posar-les dins. Hi ha una relació amb l'acció de despedregar els camps de cultiu i a la vegada amb aquell desig de memòria que tenim en endur-nos un element (una pedra mateix) d'un lloc. També l'al·lusió a la feina de les dones que duen els aliments recollits dins d'un davantal amb falda o que realitzen amb ell les tasques domèstiques. Ho he volgut escriure en present, però amb la consciència de referir-me a una peça de roba en desús. El cas és que, en veure també exposades les faldes amb què Banal ha recollit aquestes pedres, vaig pensar en la dona del camp que, a Les glaneurs et les glaneuses, explica que espigolar (recollir després de la collita del blat) és un costum desaparegut. I vaig recordar clarament que aquesta dona du un davantal amb falda.

No era la primera vegada que relacionava Isabel Banal amb aquesta pel·lícula de Varda estrenada l'any 2000 (i cada dia més vigent) que mostra com en el món actual potser s'ha deixat d'espigolar després de la collita del blat, però que, sigui per necessitat o per ètica, persisteix el gest de recollir aliments als camps (o als contenidors) i tota mena d'objectes. També hi fa present l'art del reciclatge o artistes que fan les seves obres amb objectes trobats.

En fi, vaig pensar que li agradaria a Varda una artista que, entre altres peces, també ara mostra a l'Arts Santa Mònica la reproducció amb frottage (fregar un llapis sobre un full col·locat en un objecte) de les llambordes que ha trepitjat en una recent estada a Roma i les figures de gent carregada que, retallades de fotografies trobades en diaris i revistes, van conformant una crònica del traginar i dels desplaçaments dels nostres temps. Llàstima que Varda no tingués temps de veure la mostra, però almenys va conèixer l'artista.