Temptats per l'entreteniment

Les noies del cor, les monges d'un convent que és a punt de desfer-se, cauen en la temptació de l'entreteniment. Sister act no pretén gaire res més que divertir l'audiència, per això se l'emparenta amb Mamma mia!, una altra comèdia romàntica de Stage. Però ho fan amb uns elements, aparentment, gens atractius, com és reflectir la vida de clausura, i uns espais poc atractius per fer els espectaculars canvis que reclama aquest tipus de musical de gran format. Però ho fan amb un entusiasme encomanadís que funciona.

És una trama d'evident humor blanc que encara s'ha banyat de lleixiu. Així, els personatges mafiosos no fan gens de por: són una caricatura divertida que, això sí, saben guanyar-se el públic amb unes cançons i unes coreografies ben trenades. L'amor del policia és d'una tendresa pueril. No interessa destacar-ho gaire. Perquè així la sorpresa de vestuari llueix molt més. Fins i tot, l'amistat secreta entre les monges quedarà molt superficial. No es vol mostrar gaire més conflicte que el de la superiora, demanant a Déu que li doni el senyal que ella està esperant perquè s'acabi el que pensava que era un malson: Àngels Gonyalons demostra galons amb unes pauses i el duet amb Mireia Mambo (la terratrèmol Deloris), la pedra on pivota aquesta peça en què hi ha involucrats una trentena d'artistes. Fermí Reixach, l'home en aquest món de dones, es diverteix dins i fora del confessionari. Per moments, sembla que hagi de vendre-ho tot a peces, com si estigués en un concessionari de segona mà. Però la sorpresa coral reportarà uns beneficis que permetran decorar una parròquia d'una manera ben excèntrica. De fet, similar al personatge d'una Sílvia Bel que triomfa en la seva aventura de musical. La parròquia anirà guanyant en brillantina. La marededéu, en colors llampants, per moments té una semblança al Buda d'or. Una escena més i la transformen en un gat xinès de la sort...! Delirantment divertit.

Per últim, un matís sobre l'adaptació. L'obra se situa a Philadelphia però hi sovintegen gags ibèrics (Sor Citroën) i catalans (el Virolai). És, evidentment, una incoherència però aquesta comèdia, pensada per agradar i entretenir, té la gosadia de no fer-ne cas sense despendre's de la perruca.