Despullar un drama de Guimerà i trobar-hi més colors

Al drama intens del Manelic, que descobreix l'engany de la seva dona, la Marta, la del molí, és molt vistosa l'escena més folklòrica dels pagesos celebrant el casament o rient-se de les banyes que li posarà en Sebastià la mateixa nit de noces. L'aventura de Lluís Homar, amb Pau Miró, com a primer còmplice, és la de desbrossar les emocions i contradiccions dels personatges principals. Despullen tota concessió en la funció amable, aparentment, eliminant la família dels Perdigons (a excepció de la Nuri, que serveix de contrapunt del triangle amorós entre Manelic-Marta-Sebastià) i del poble. Però la interpretació d'Homar és tan senzilla com efectiva. Atrapa el públic quan, sense ni canviar de veu, adopta cada un dels quatre personatges seleccionats. Els fa parlar, els fa patir, els fa estremir-se i odiar. Sense que hi hagi gaire terrabastall, ni crits, ni baralles. El mèrit és que, des de la contenció, el públic entra al codi d'anar endevinant quin personatge encarna Homar per anar avançant la trama, uns plecs que es revelen més profunds i alhora més humans. Homar fa de tots els papers i no en fa cap. Els adopta des de la seva humanitat.

L'actor té uns altres companys de viatge notables. Com ara la cançó de Sílvia Pérez Cruz, que punxa ben endins amb la seva veu, tot i que també opten per donar-li un volum discret. Si aquesta peça no es pot considerar monòleg, sinó simfonia a quatre veus interpretades per un mateix actor, és, molt, a causa de l'aportació silenciosa en l'escenografia, l'espai sonor i la il·luminació. Tres paràmetres que reforcen la nuesa i alhora mostren els relleus de la profunditat dels personatges. En aquest pou, s'hi troben els colors, la frescor, la veritat, la tendresa i les pors dels quatre personatges i, alhora, d'Homar i de tot el públic. És un clàssic fet en essència que connecta amb el segle XXI.