Llibres

clàssics

xavier coromina

Emma al dia

Adesiara presenta una nova traducció d'un dels clàssics de Jane Austen, 'Emma', del 1816

El que ressalta i dóna fama a ‘Emma' són els recursos narratius

I bé, per fi podem encarar-nos en català a Emma Woodhouse, la protagonista d'aquesta novel·la de Jane Austen que la crítica menys convencional encimbella al començament de la reducció narrativa de la representació d'un sol món. Emmanllevo, és clar, aquestes paraules a Joan Ferraté, que, al primer paràgraf, llarg i dens, del comentari crític El vell instint fabulador, del 1989, dedicat a Figures de calidoscopi, de Ramon Solsona, va vindicar aquesta Emma per davant d'aquell altre món que, 40 anys després, el 1857, Flaubert disseccionaria, mitjançant una altra heroïna anomenada Emma, a Madame Bovary.

Potser aquesta que tractem avui no ha esdevingut, com a personatge, un arquetipus tan generalitzat com la francesa, però la fama de la novel·la que protagonitza no li queda pas enrere. La influència de la crítica anglòfona, a cavall de l'anglofília que pastura a renda franca per casa nostra, l'ha posada al capdamunt de la delicadesa narrativa. Harold Bloom, a Com llegir i per què, l'any 2000 en parla en uns termes tan elogiosos que no s'està de comparar-la a la irònica intel·ligència shakespeariana. I escriu: “No conec cap lector que no apreciï de tot cor la formidable i immensament captivadora Emma Woodhouse.” Abans, aquí, la convenció ja havia pres forma als comentaris que J.M. Valverde va dedicar-li a la Historia de la literatura universal, que va signar, el 1985, amb Martí de Riquer: “L'obra mestra de l'Austen és Emma, autèntic «número de força» o «pezzo di bravura».” I, encara, Gabriel Ferrater, a propòsit de l'article que havia fet entre 1963 i 1964, sobre Samuel Richardson, per a una altra enciclopèdia de literatura, que no va aparèixer, havia escrit: “El fet és que les diferenciacions socials són tema central de tota gran novel·la moderna, però que precisament tot novel·lista de grandesa suprema, Jane Austen o Stendhal o Tolstoi, les presenta a través de l'esforç dels seus personatges per obtenir accés a la llibertat d'esperit, a la superació de tals limitacions.” Parlem-ne.

Emma Woodhouse és una pàmfila, una ximpleta, una “dona jove i bonica” i “una filla consentida”, com la defineix qui serà el seu marit, el senyor Knightley, 16 anys més gran que ella, que en té 21 i és tan pagada d'ella mateixa que no s'està de voler casar tothom amb qui li sembla que li toca. Com que pertany a l'alta societat de l'Anglaterra previctoriana d'una parròquia situada a 20 km de Londres, mana i governa les relacions socials d'aquells qui poden tenir-ne i posa tothom al seu lloc en l'única dedicació que es permet la seva ment activa. És aquí on la crítica que he esmentat com a mostra representativa de les opinions i escoles generalitzades entra en una discussió que ens hauria d'interessar més pel camí que barra que no pas per l'erm on s'empantanega.

Ben aviat, i Bloom enllesteix el debat sense manies, va posar-se en discussió l'apologia que hi ha en les obres d'Austen de l'alta societat com a dipositària de la noblesa, la intel·ligència i l'ordre natural de la convivència: “Per ella l'ordre de la societat és una cosa donada que s'ha d'acceptar per tal que es puguin explicar les seves històries”, en diu, per afegir-hi: “Dickens era un reformador social, però Austen i James, en canvi, no.” I sentencia: “Animar ideològicament no implica necessàriament nodrir grans lectors i escriptors –o simplement bons–; al revés, sembla que els malformi.” Ara bé, com que la neteja ideològica de la transmissió literària es contradiu amb la descripció que Bloom mateix fa del partit que va prendre Jane Austen, el mateix Bloom fa trampa i embolica la troca per sortir-se'n. Quan el crític de Yale, doncs, escriu que “en el sentit johnsonià [de Samuel Johnson], la ideologia d'un grup són expressions devotes que Austen no necessita i que nosaltres tampoc no hauríem de necessitar” ens llança, irònicament, hem de pensar, al fangueig de la ignorància: “Els que llegeixen Austen políticament no la llegeixen bé.” La lectura contrària també ens aboca a la inòpia. Com la intermèdia, aquella que llegeix Austen des del punt de vista redemptor de la injustícia femenina.

Efectivament, Jane Austen era una dona en un món on els homes compraven i venien altres homes i sobreviure-hi com a dona practicant l'ofici d'escriure devia ser tan complicat i, vist amb ulls d'avui, tan heroic, com participar, 25 anys abans, també com a dona, a les bullangues dels sans-culottes de la Revolució Francesa. La crítica de gènere, doncs, encimbellada en la metaliteratura de la societat literària, també ens ajau a terra.

Gabriel Ferrater fa observar, a propòsit de la limitació social d'Austen esmentada pel crític F. R. Leavis, que Jane Austen no coneixia pas gaire bé les criades. Aquesta limitació, però, dóna al crític encuriosit per la mecànica interna de la narració i per l'estudi i l'anàlisi de l'evolució de la novel·la la clau del cadenat del camí barrat de què parlava. Perquè si és tan cert com el seu contrari, que la lectura d'una novel·la basada en l'afinitat ideològica resta capacitat a la competència lectora, el camí a seguir sembla que hauria de ser aquell que apuntava Ferraté i que he assenyalat al principi. Si Emma (publicada a finals de 1815 amb la data errònia d'un any després) tanca l'Edat Aristocràtica (segles XVI-XVIII) o encapçala la Democràtica (segles XIX-XX), fent servir la denominació del Cànon occidental proposat per Bloom, no ens ha d'important tant com allò que representa: la fi de la novel·la episòdica i el començament de l'adequació narrativa a la dissecció d'una història; en aquest cas, aquella que es concentra en el darrer any d'una jove casadora.

La meticulositat de la descripció dels processos argumentals, del –discutible– judici propi de la protagonista, és un treball d'orfebreria digne de ser llegit amb calma. I l'esgrima delicada tant de les disputes dialèctiques com de l'autojustificació i l'autocrítica és un espectacle de la polidesa de les bones formes artificioses admirable. Però allò que ressalta i dóna fama a aquesta novel·la són els recursos narratius diferents emprats apropiadament en cada seqüència: diàlegs, monòlegs, correspondència, lectures, descripcions, introspeccions, prediccions... estils narratius o tècniques narratives distintes adequades a cada situació o acció relatada, amb més interès i dedicació que l'escenari on es desenvolupa la seqüenciació dels esdeveniments que se'ns relaten. La transcripció de la xerrameca incontinguda d'una xerraire o la lectura comentada d'una carta en un diàleg, per citar dos exemples ben simples, van aixecar el vedat a una manera de narrar que s'escapava de l'aventura i de les escenes que la desenvolupaven –pensem en l'excitant Tom Jones, de Henry Fielding. Es tracta de la relació calidoscòpica que pot haver-se intuït d'entrada i que temps a venir donaria pas a la novel·lística de laboratori, altrament anomenada antinovel·la, i a la novel·la moderna, alliberada de les convencions narratives del gènere. És contradictori que en plena època de la fusió i l'optimització de diverses tècniques per a un objectiu de comunicació idoni encara predomini com a model novel·lístic, sobretot a casa nostra, l'estructura lineal i homogènia de la narrativa que Jane Austen va començar a alliberar fa ben bé dos segles.

Està bé, doncs, que algú es jugui els quartos publicant un clàssic ideològicament tan detestable com aquesta Emma, però que bé podem llegir amb més plaer, posem pel cas, que Santa Teresa i tot el reguitzell d'eixelebrats tocats pel misticisme, que bé llegim, capaços com som de posar la ideologia en una altra balança, si convé.

Tenir finalment a l'abast aquesta Emma que fa de tan bon llegir al capvespre al costat del foc pot fer una mica de profilaxi a la nostra competència lectora. Hi ajudarà, a més, l'empenta de la traductora, Alba Dedeu, que abandona la carrincloneria usual –tant l'arcaica com la pretesament moderna– i aposta per recrear un estil gens apegalós, rigorós i del dia. Per mostra: pronominalitza sense tractar el lector d'analfabet impossible i gairebé deixa completament de banda la floridura del passat simple, tret dels capítols finals, on sembla que la pressa a acabar es pugui mesurar per l'augment de la seva presència.

EMMA Jane Austen
Traducció d'Alba Dedeu Editorial: Adesiara Barcelona, 2014 Pàgines: 608 Preu: 25,00 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia