La retirada, a l'objectiu dels corresponsals estrangers

D'imatges fotogràfiques de guerra, els diaris internacionals se n'havien fet un fart amb la de 1914, encara que fossin imatges supervisades i la major part encarregades pels mateixos estats en conflicte. Amb la Guerra Civil espanyola, el control governamental sobre la representació i la difusió de la batalla es debilita amb la irrupció de la figura dels corresponsals, que propiciaran una cobertura informativa sobre el terreny sense precedents i la construcció d'un nou imaginari que influirà enormement en l'enquadrament visual de les guerres del futur. Així va ser com es va documentar en temps real la batalla de l'Ebre o la caiguda de Tarragona i Barcelona, el principi de la fi. Però per al que ningú estava preparat era per a la visió, el febrer de 1939, del primer gran èxode massiu de civils a l'Europa del segle XX. La retirada republicana, quan la majoria de reporters estaven també abandonant el país enmig dels bombardejos de l'aviació feixista, engolits ells mateixos per la història, com Agustí Centelles o Robert Capa, va obligar la premsa internacional a dirigir una última mirada a la guerra d'Espanya, potser la més intensa i compungida.

La magnitud del drama que representava aquella insòlita marea humana va atraure més de 135 periodistes al Rosselló entre el 27 de gener, l'endemà de la caiguda de Barcelona, i el 10 de febrer de 1939, molts dels quals treballaven per a agències internacionals com ara la nord-americana Wild World Photo for The New York Times (Photo NYT). Els clixés que els corresponsals enviaven a les redaccions de revistes i diaris de tot el món van contribuir a fixar un imaginari de la derrota en què el destí de la gent corrent emergia en primer pla i es revestia d'una càrrega simbòlica tan potent, que la capitulació militar efectiva de les forces republicanes, a diferència del cerimonial de l'armistici de la Gran Guerra al vagó de Compiègne, quedarà per a la història com una simple formalitat, un episodi cec.

“En la formació d'aquesta consciència col·lectiva, el paper del fotoperiodisme és primordial”, assegura l'historiador Eric Forcada, comissari de l'exposició De la caiguda de Barcelona a la retirada, que dissabte que ve, dia 24, inaugura el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (Mume) després de passar per la Casa de la Generalitat a Perpinyà. La proposta parteix de 42 tiratges fotogràfics originals procedents de l'oficina de l'agència Photo NYT a Perpinyà, establerta a l'estudi d'Augustin Chauvin, des d'on puntualment enviaven els seus clixés a París la desena de fotoperiodistes desplaçats a Cervera de la Marenda, Portvendres, el Pertús, Sant Llorenç de Cerdans o la Guingueta d'Ix. Entre ells hi havia Robert Capa i David Seymour, Chim, que fotografien el caos de l'espera al Pertús de milers de fugitius sota el fred i pluja, o la primera assistència sanitària als infants en uns banys del Voló. Molts dels autors, però, han restat en l'anonimat. La majoria de les imatges que s'exposaran al Mume van ser reproduïdes a les portades dels grans diaris i revistes europeus i americans, però algunes altres han quedat inèdites fins ara. Encara conserven la descripció mecanografiada amb presses al peu del clixé: “Els refugiats espanyols arriben en massa a França” o “Vista del camp de concentració d'Argelers”, descrivint una multitud rere el filat espinós que el fotògraf, a diferència d'una certa historiografia posterior, no confon pas amb un “camp d'internament”. El conjunt il·lumina episodis poc documentats visualment, com ara la retirada també per mar a través de Portvendres (que va fotografiar Charles Sánchez), el pas de la frontera a través de Puigcerdà i Llívia, o la mateixa caiguda de Barcelona, amb les tropes de Franco entrant a pas de càrrega en uns carrers buits.