Jaume Roig, un clàssic que riu i que fa riure

L'Espill, de Jaume Roig, és una auto­bi­o­gra­fia fictícia de 16.249 ver­sos apa­ri­ats de qua­tre síl·labes, escrita als anys sei­xanta del segle XV per un metge valencià ben docu­men­tat. El vers curt, la freqüència de les rimes i la sin­taxi sin­co­pada res­po­nen a unes tries for­mals inten­ci­o­na­des de l'autor, que posseïa una vasta cul­tura teològica, científica i clàssica i que mos­tra una ambició literària de les més exi­gents. Roig esmola tots els recur­sos here­tats de l'antic gènere de la sàtira i els con­cen­tra obs­ti­na­da­ment en una vitu­pe­ració de les dones d'ines­go­ta­bles efec­tes còmics. En la ficció l'adver­sari furi­bund del gènere femení escriu quan té cent anys i no fila del tot fi: la seva feblesa senil és un fil­tre que posa en crisi sub­til­ment el debat lite­rari a favor i en con­tra de la dona i con­vida a múlti­ples lec­tu­res de l'Espill, esti­mu­lants i polièdri­ques, com escau a una obra de cre­ació con­ce­buda des la pers­pec­tiva de la sàtira.

Així comença el capítol 19 dedi­cat a l'Espill de Jaume Roig, al ter­cer volum de la Història de la Lite­ra­tura Cata­lana, en procés d'edició, que publica Enci­clopèdia Cata­lana en coe­dició amb l'Edi­to­rial Bar­cino i l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. La segu­re­tat de les afir­ma­ci­ons del dis­curs acadèmic sobre una de les obres més sin­gu­lars de les lle­tres cata­la­nes de tots els temps des­cansa sobre mol­tes hores de recerca paci­ent i de con­trol de tes­ti­mo­nis i docu­ments. És una feina callada que reque­reix pre­pa­ració i, sobre­tot, vocació: la que té Antònia Carré, que ha dedi­cat mitja vida a enten­dre i a fer enten­dre gene­ro­sa­ment als altres l'espe­rit i la lle­tra de la genial cre­ació del metge valencià. L'edició crítica de l'Espill que ha apa­re­gut enguany a la sèrie Els Nos­tres Clàssics, en efecte, va pre­ce­dida per un Espill, edi­tat, traduït i comen­tat punt per punt per Antònia Carré, que Qua­derns Crema va publi­car el 2006. Totes dues edi­ci­ons arren­quen d'una tesina i d'una tesi, de les quals més val no recor­dar la data; és molt més esti­mu­lant com­pro­var que la tena­ci­tat pot arri­bar a por­tar a con­clusió pro­jec­tes que sem­bla­ven del tot fan­ta­si­o­sos.

L'edició crítica de l'Espill garan­teix la lec­tura de totes i cada una de les parau­les que com­po­nen els 16.249 ver­sos de l'obra a par­tir del manus­crit únic que l'ha con­ser­vada, aca­rat a les edi­ci­ons del segle XVI. La gra­fia en què s'ofe­reix el text és l'ori­gi­nal i els diver­sos acci­dents de la còpia que­den regis­trats en notes a peu de plana. Una edició crítica no està pen­sada per a la lec­tura pla­ent, sinó per al con­trol estricte de la tra­dició del text, i per això pot resul­tar fins pedant i antipàtica quan, apli­cant cri­te­ris de rigor, afe­geix dos ver­sos que havien estat dei­xats de banda per error: és el cas dels 1655-1656, que alte­ren la seqüència de l'ante­rior edició, la del 2006, la que va acom­pa­nyada de tra­ducció i comen­ta­ris còmoda­ment expli­ca­tius de les difi­cul­tats inter­pre­ta­ti­ves del text.

Però una edició crítica també demana anar com­pen­di­ada amb una col·lecció exhaus­tiva dels mate­ri­als eru­dits que envol­ten el text. Per això Antònia Carré ha produït una intro­ducció de més de cent pàgines on ordena i com­pleta tota la docu­men­tació bibli­ogràfica cone­guda sobre Jaume Roig i la seva família. L'autor de l'Espill degué néixer a València cap a començaments del segle XV i sabem del cert que morí el dia 1 d'abril del 1478. Era fill de metge, nét de notari i estava empa­ren­tat amb cler­gues que ocu­pa­ven càrrecs impor­tants (vegeu l'arbre genealògic dels Roig a la pàgina 118); tot i que el patri­moni fami­liar era con­si­de­ra­ble, els docu­ments que ha reu­nit Antònia Carré mos­tren que l'autor de l'Espill va tenir pro­ble­mes econòmics gene­ra­dors de con­flic­tes seri­o­sos. Pel que fa a la seva car­rera pro­fes­si­o­nal, sabem que va tenir cura de la salut de la reina Maria de Cas­te­lla, que va ser exa­mi­na­dor de met­ges i de la ciu­tat de València i que va estar rela­ci­o­nat amb diver­sos hos­pi­tals i con­vents mas­cu­lins i feme­nins d'aquesta ciu­tat. També sabem que Jaume Roig es va casar amb Isa­bel Pelli­cer –l'única dona que mereix elo­gis a l'Espill al cos­tat de la Verge Maria–, que li va donar set fills i que va morir durant una epidèmia de pesta el 1459.

Totes aques­tes dades no són només xafar­de­ria històrica: ser­vei­xen per demos­trar que l'auto­bi­o­gra­fia del pro­ta­go­nista de l'Espill, que parla en pri­mera per­sona i que es con­fon amb l'autor, és com­ple­ta­ment falsa, perquè el Jaume Roig de la ficció repre­senta que té cent anys el 1460 i que, nas­cut d'una família humil, s'ha fet ric llui­tant a França durant la guerra dels Cent Anys. També s'atri­bu­eix un seguit d'experiències matri­mo­ni­als catastròfiques, pen­sa­des per fer riure esti­rant el fil dels llocs comuns que pre­sen­ten el cantó fosc de la natura de la dona.